Ella seia rere un mostrador que només deixava veure la seva cara, vestia una pulcra bata blanca amb tres bolígrafs guardats a una petita butxaca a l'alçada del pit. La llum que es filtrava per una d'aquelles finestres on hi han enganxat un plàstic per evitar que el sol es faci molest li donava al seu cabell recollit una tonalitat vermellosa. Contestava el telèfon amb uns auriculars amb micròfon integrat. Les seves faccions eren dolces i atenia amb un somriure d'orella a orella.
Donava la benvinguda als pacients del doctor i després els passava un petit rebut on havien de signar. Ho guardava tot dins l'arxiu. Quan acabava la jornada xerrava una mica amb el doctor, preparaven l'agenda de l'endemà i s'acomiadaven. Llavors naixia el seu univers particular dins aquell minúscul espai.
Obria l'arxiu per comprovar totes i cadascuna de les firmes, les mirava somrient, les repassava amb el seu bolígraf verd com si volgués imitar-les. Les signatures tremoloses li provocaven nostàlgia, pensava en l'avi o avia que ho havia signat. Li divertien les signatures infantils que normalment eren el nom del pacient amb una perfecta lletra rodoneta. La gent decidida signava amb força sobre el paper, la insegura utilitzava poca tinta, les persones complexes tenien firmes amb molts garbots i així un interminable ventall de gent a la que ella etiquetava. Però aquell dia li va sobtar la signatura d'un pacient, la va trobar la signatura més bella que mai havia vist. Va recórrer amb els dits totes les seves traçades, cosa que mai feia per evitar que s'embrutés el paper. Fins i tot la va ensumar de ben a prop per olorar la tinta.
Va revisar la fitxa del pacient per comprovar que es tractava d'un noi dos anys més gran que ella, havia tingut una fractura de turmell i estava en recuperació, en dos setmanes tornava a la consulta.
Aquelles dues setmanes va tenir la sensació d'estar boja per enamorar-se d'una persona per la seva signatura, però no podia negar els seus sentiments. El matí previ a la visita es va empolainar com mai, i pel passadís que portava a la consulta, els seus companys i companyes li van dir tota mena d'afalacs.
La jornada va passar com si la sorra del rellotge fossin pedres immenses. Tres hores després ell va arribar. Ella es va ruboritzar. Ell li va parlar, però ella va ser incapaç d'articular paraula. No podia parar de mirar-lo mentre el cor li bategava més fort que mai, conscient que no havia errat en el seu anàlisi. El doctor acomiadava una altra visita i es va trobar amb l'estranya escena. Somrient va donar-li la mà al pacient i el va fer entrar a la consulta mentre ella recuperava la consciència.
Ella va acomiadar a la pacient que acabava de sortir. Al cap de deu minuts ell va sortir de la consulta resolt, i ella va baixar la mirada i es va concentrar en donar-li una correcta atenció.
-El doctor li ha dit que torni?- va xiuxiuejar ella.
-Si, en dos setmanes- va dir ell.
-D'acord...li importaria fer una signatura aquí si us plau- va dir ella mostrant-li el paper.
-Li importaria que quan plegui anéssim a prendre un cafè?- va dir ell.
dimarts 20 de juliol de 2010
dijous 15 de juliol de 2010
Diputació, 15h
Suposo que més d'una vegada heu pensat com deu ser treballar a un pàrquing, imagineu que la persona que hi treballa s'entrega a la depressió que comporta estar tancat a un lloc sense una engruna de llum.
El Sr. Lluís entrava ben d'hora a treballar. Durant més d'un any vaig observar els seus costums així com la seva curosa manera de treballar. Tenia el pàrquing net com una patena. Tot el barri el coneixia, i viceversa. A mig matí agafava una taronja i dins la seva petita cabina, la pelava i se la menjava sense tacar res. El rodejaven una sèrie de caixes plenes de fitxes de llogaters o propietaris de places de pàrquing. Una bufanda del Barça. De tant en tant sortia a peu de carrer, on es fumava un caliquenyo vestint el seu inseparable batí blau.
En Lluís m'havia avisat d'una plaça davant de la meva, per si m'interessava. Com l'anterior llogater em pujava el preu li vaig dir que si. Davant meu va trucar al propietari per dir-li si me la deixava més barata. I així ho va fer. En Lluís és un home que sap convèncer a la gent, perquè com em diu "som persones".
Mentre parlava amb ell em va dir que es jubilava. En cinc minuts de xerrada, tres persones van venir a acomiadar-lo. Una senyora es va emocionar i es va posar a plorar, en Lluís va somriure i la va tranquil·litzar assegurant que encara no era mort. Però la senyora plorava també per una figura que si ha mort, la de l'home de barri, que converteix un barri en un petit poble. La d'un home, que tot i treballar on treballava, omplia de llum l'indret més fosc.
Ara tres treballadors l'han substituït, desconec com es diuen.
El Sr. Lluís entrava ben d'hora a treballar. Durant més d'un any vaig observar els seus costums així com la seva curosa manera de treballar. Tenia el pàrquing net com una patena. Tot el barri el coneixia, i viceversa. A mig matí agafava una taronja i dins la seva petita cabina, la pelava i se la menjava sense tacar res. El rodejaven una sèrie de caixes plenes de fitxes de llogaters o propietaris de places de pàrquing. Una bufanda del Barça. De tant en tant sortia a peu de carrer, on es fumava un caliquenyo vestint el seu inseparable batí blau.
En Lluís m'havia avisat d'una plaça davant de la meva, per si m'interessava. Com l'anterior llogater em pujava el preu li vaig dir que si. Davant meu va trucar al propietari per dir-li si me la deixava més barata. I així ho va fer. En Lluís és un home que sap convèncer a la gent, perquè com em diu "som persones".
Mentre parlava amb ell em va dir que es jubilava. En cinc minuts de xerrada, tres persones van venir a acomiadar-lo. Una senyora es va emocionar i es va posar a plorar, en Lluís va somriure i la va tranquil·litzar assegurant que encara no era mort. Però la senyora plorava també per una figura que si ha mort, la de l'home de barri, que converteix un barri en un petit poble. La d'un home, que tot i treballar on treballava, omplia de llum l'indret més fosc.
Ara tres treballadors l'han substituït, desconec com es diuen.
En Giralt El Pellisser, 22h
Volia escriure un conte sobre un porus que no pot suar. Envoltat per cents de mils d'altres porus que treballaven diàriament amb molt d'esforç. Treball que consistia en eliminar la suor que els passava per sota, com si fossin pous, i lluitar contra les inclemències que la seva propietària els provocava, a saber: variació de temperatura, enfonsament progressiu dels porus (cosa que els feia treballar més per treure la suor), i el pitjor de tot, la dona es maquillava i els deixava una superfície fangosa que els impedia actuar amb normalitat.
El porus que no suava era molt criticat, perquè tothom pensava que no treballava, però la realitat és que ell treballava més que les parpelles. S'ubicava sobre el llavi d'una bonica dona. El seu esforç feia que al final es convertís en una piga, que amb el temps va anar creixent molt.
La dona es feia especialment famosa per aquella piga i els porus envejaven la situació de l'abans denigrat porus que no suava.
Però he pensat que era una història molt estúpida, com tots els contes amb moralitat*. I llavors m'he dit que escriuria un conte d'un conte sense moralitat, l'únic de la llibreria que era denigrat pels altres perquè no en tenia, però que finalment era un èxit perquè la gent cercava quelcom diferent.
I després m'he trobat escrivint aquí. Sense moralitat. Només un munt de lletres que et fan perdre una estoneta de vida i amb sort provocar un petit somriure, o com a mínim un pensament fugaç.
*altrament coneguda com a "moraleja"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


