Eterns

Estàvem preparant l'habitació de la nena. Vam decidir empaperar una paret però abans de fer-ho hi vam dibuixar amb llapis unes lleixes imaginàries per fer-nos a la idea de com quedarien. Ens va agradar molt escriure a la paret. I amb aquell instint èpic que de vegades ens envaïa, vam decidir escriure tot el que ens passava pel cap en aquell moment: aquelles preguntes que omplen les solapes dels llibres d'autoajuda, aquelles reflexions i grans veritats que cadascun de nosaltres tenia...després ho vam empaperar i ocultar.

I la vida va passar i vam riure i vam plorar però al capdavall el passat es mesura amb somriures.

Anys després, una excavadora separava la runa del que havia estat el nostre pis. I els troços de paret que van formar part de la habitació de la nena van revelar alguns dels nostres missatges. I mentre les pedres queien, un operari va parar un moment per veure el que es llegia en un dels troços de paret, va rascar una mica de paper per llegir-ho bé i alguna de les barbaritats que vam escriure el va commoure, perquè quan compartia taula amb els companys en va parlar.

Comuniquen

-Un moment, si us plau- va dir ella en un to rutinari.

Després d'atendre més de 200 trucades i de veure l'omnipresent panell de leds amb les trucades en espera, es va sentir tan esgotada que va voler canviar la seva rutina. Va voler experimentar, com quan de petit et clavaves una agulla travessant la pell sense fer-te sang.

Es va quedar enganxada al telèfon, amb l'orella vermella i protegida per la seva mà esquerra, gelosa de més intimitat. Unes veus llunyanes sonaven a l'altra banda del telèfon. Algú picava un teclat. Va tancar els ulls, es va concentrar i poc a poc la respiració de la persona amb qui parlava es va fer evident. Quan en va aprendre el ritme, el va imitar i per un moment tots dos van ser un i el telèfon va esdevenir orgànic, com un cor que uneix dues artèries bategant. Llavors ell va espetegar, molest, la llengua contra el paladar. Després ella es va sentir malament, com si hagués envaït l'intimitat d'aquella persona.

-Li passo- va dir.

La Sra. Pilar

En un carrer amb una forta pendent mirava el mar en Julià. Com podia ser que estigués més alt el mar que ell? si fós així el mar hauria de vessar tot el seu contingut sobre el poble. Hi havia coses que no entenia.

La lluna plena va treure el cap i va il·luminar la nit, les estrelles que estaven al seu voltant es van amagar. En Julià mirava les formiguetes que sortien d'un forat a la paret de la casa de la senyora Pilar que ara dormia. Una petita formiga se'l va quedar mirant des del terra i el va saludar aixecant una poteta. En Julià va posar els ulls com dos plats.

La formigueta va avisar a les seves companyes amb un xiulet i milers de formigues van començar a sortir pel forat de la casa de la Pilar, que encara dormia. Es van apilar una sobre l'altre fent una plataforma i van convidar a en Julià a pujar-hi. Al principi va tenir por d'aixafar-les però poc a poc va pujar i va comprovar que podien suportar el seu pes, no només això, les formigues seguien entrant a la plataforma sota dels seus peus i el van començar a elevar.

Va arribar a l'alçada de la finestra del dormitori de la Sra. Pilar, que ara s'aixecava del llit. Va agafar l'antiga foto del seu marit, li va donar un petó i va somriure recordant quan somreia. Va recolzar-la sobre el seu pit i es va tornar a estirar, dormint per sempre.