Un escombriaire activa el mecanisme del seu camió per pujar el contenidor de rebuig. Mentre la brossa cau, es sent reflexat en l'aire. Aquell veure't en la distància que et dona la nostàlgia.
Recorda quan amb els seus companys s'aferraven a les barres de la part posterior del camió. Sentien el vent a la cara. Els contenidors estaven plens i sempre trobaven algun moment per a rebuscar entre les restes algun tresor. Ara aquesta recerca s'havia convertit en patrimoni de gitanos i negres subsaharians, que cercaven qualsevol reliquia amb les seves furgonetes destartalades o amb carrets de compra.
La nostàlgia és aquell fantasma que et busca pels carrers quan a la nit hi passeges sol amb les mans a les butxaques. És aquell mirar perdut i lacònic, aquella pausa vital que no ens deixa viure si ens hi aferrem. Tant estúpida que costa d'entendre, fins al punt de recordar-li a un escombriare com s'emmerdava les mans amb un somriure als llavis.
Saps allò que se't fica una pestanya a l'ull? allò que parpelleges instintivament i subtilment cau a la bola ocular. Dut per la precipitació, parpelleges 25 vegades, allotjant la pestanya al lloc més complicat de treure.
Comences a plorar i no saps que la pestanya ha aprofitat el corrent de la llàgrima per endinsar-se al teu organisme. Es troba navegant per un riu de fluids estranys i irreconeixibles, fins que es sent atreta per una massa esponjosa i boteruda. S'hi clava perquè no se la endugui el corrent.
En aquell moment pren consciència que et domina, que controla tots els teus sentits. I de sobte et veus planejant atentats contra clíniques depilatòries, sents un odi irracional cap a les tisores, cap al rimmel i un desig irrefrenable de menjar-te una bola de pèls com si fossis un gat.
Però en un raconet molt petit del cervell, el record de qui vas ser et dona breus moments de clarividència i ets conscient que la pestanya et controla i que vol destruir tot allò que es carregava els seus germans capil·lars. I et sents molt inútil per haver sigut una merda, més quan una pestanya pot fer el que vulgui amb el teu cervell i tu no podies.
El gest va ser prou còmic com per esperar un somriure, però va obtenir un no i un mar de llàgrimes. Es va sentir culpable de fer-la tornar a plorar i potser per això els seus peus el van portar fins al seu costat i una vegada allà li va obrir els braços oferint-li una abraçada. Ella va acceptar. Mentre sanglotava i ell encara es preguntava què estava fent, ell es va saltar tres parades.
Ella sis.
