La Mariona es va llevar com cada dia, amb la llum del sol entrant per la finestra. Es va estirar tant com va poder i es va llevar. Una dutxa ràpida la va despertar del tot, es va pintar una mica els llavis assaborint amb la llengua el seu gust. Després d'un cafè va agafar les claus del moblet del rebedor i se'n va anar cap a la feina.
Deu minuts després d'un passeig pel bodegó en moviment que era la ciutat, va prèmer l'intèrfon. Va saludar els companys, va agafar dues ampolletes d'aigua i després d'una petita reunió va entrar a l'estudi. A la pantalla s'hi projectarien les imatges que ella doblava. Es va col·locar els auriculars, va posar el guió sobre el faristol i moments després començava el doblatge de "Plaer anal a Torredembarra".
El transcurs de la pel·lícula era absurd com sempre, les escenes sexuals apareixien com atacs epilèptics. Gemecs, precs, ordres...va ser llavors quan se li va escapar una mirada a en Victor, el seu nou company de doblatge, a qui d'entrada ni va mirar, era una cosa que mai li agradava fer. Ella va veure amb curiositat què feia ell quan no cridava, i li agradava com sonaven els seus silencis.
Quan van acabar, en Victor li va demanar discretament si volia anar a fer un cafè. Ella va acceptar. Van compartir un cafè amb una hora de silenci, gràcies al que li despertava en Victor, la Mariona podia escoltar el silenci a una ciutat sorollosa. Es va enamorar d'ell al moment. En Victor però, no sabia com dir-li que volia anar al llit amb ella.
Pelai, 11h
dimecres 10 de febrer de 2010 | | Etiquetes de comentaris: contes
Carrer Aragó, 20h
dimarts 2 de febrer de 2010 | | Etiquetes de comentaris: Cosa rara, Música
Sortia de la feina i em vaig abandonar a la música que sonava pels meus auriculars. M'amagava de la pluja sota el paraigües. El fred era intens i les llàgrimes banyaven els meus ulls però no s'atrevien a caure. Els meus passos ràpids no m'impedien seguir amb curiositat la vida que m'envoltava. Amb la mirada perduda em vaig deixar enlluernar pels centenars de cotxes del carrer Aragó, amb el fred i la pluja les llums s'envolten d'un núvol místic.
Al carrer ulls plens de vida, al metro la gent s'apaga i les mirades resten buides. És tot el que pot esperar una persona al ser tancat dins un túnel fosc. Alguns es refugien en el blanc dels llibres.
Entre tots ells, una noia negra s'agafa a una de les barres centrals, emet llum. Potser dins la foscor el negre és llum. Sortim junts del vagó i ens separem de la resta de viatgers per anar a l'ascensor. Mira el terra amb expressió tímida. En grup les mirades son anònimes, entre dues persones es tornen personals.
L'ascensor puja lentament, el meu paraigües encara goteja i deixa un petit toll d'aigua al terra de goma. Ella aixeca la vista i els nostres ulls es troben i es saluden.
Música de fons
Carrer d'Escipió, 5:00h
dijous 14 de gener de 2010 | | Etiquetes de comentaris: contes, Cosa rara
Prefereixo el ratolí alàmbric, no porta piles i pesa menys. Això pensava mentre mirava el meu immaculat ratolí blanc. M'avorria a la feina. Una formiga treia el cap per sobre de la taula pujant pel cable. He imaginat la seva minúscula vida, la taula deu significar una gran esplanada per a ella. I darrera la línia de l'horitzó que dibuixa, un immens ser viu la mira amb els ulls perduts.
La formigueta avança pel cable i puja al meu dit índex, investiga l'àrea i sorprenentment, s'esforça per entrar sota la meva ungla i ho aconsegueix. No sento dolor, només estranyesa. Avança poc a poc però decidida per les falanges i després puja a una de les venes que es dibuixen a la meva mà.
La petita silueta sobresurt de la meva pell i intueixo el seu itinerari pel meu braç, em perdo a l'alçada del coll, amb mans nervioses busco un cd per utilitzar-lo com a mirall, però l'he perdut. El cd mostra el meu reflex i m'espanta. M'espanta veure totes les pors que carrego durant tant de temps, i de sobte ploro, ploro desconsoladament. Les llàgrimes brollen dels meus ulls com la coca-cola mesclada amb mentos. Noto un objecte a un dels meus ulls envermellits. En un moviment brusc amb les dues mans, com si volgués evitar que se'm caigués l'ull, el palpo delicadament fins treure el cos estrany.
La formiga intenta respirar dins la meva llàgrima però no pot, la llenço a la taula i amb un bolígraf faig esclatar el seu parany mortal. Ens mirem agraïts i ens desitgem el millor.
Si l'horitzó és esperançador, quants horitzons deu tenir una formiga?
