Escriuré la història més commovedora de totes, encongirà els cors i farà brollar llàgrimes. Qui la llegeixi, tindrà aquella estranya sensació de voler llegir sense passar les pàgines.
Una de les meves fotos sumirà a algú en la nostàlgia, en recordar com aquella persona seia a una cadira de vímet, i el soroll cruixent que feia aquest. Les orenetes ressonaran al seu cap i el transportaran a aquella escena estiuenca, voldrà veure tota la decoració, la persianeta que repica amb el vent, sentir les olors, el calor, i en el moment precís en què descobreixi que allò no es pot reviure, notarà com un formigueig li puja pel coll, la llengua se li assecarà, i malgrat la malenconia agrairà aquell moment, passarà els dits per sobre la foto com si volgués entrar-hi i ser immortalitzat, després guardarà la foto a aquella caixa especial on guarda els trastos més estimats, i de tant en tant la traurà per recrear-se en el seus records.
Però de moment, el llençol ens farà carícies mentre ens abracem sense voler despertar, la llum del sol ens encendrà poc a poc i podré gaudir del teu somriure, present i real. Serem com les fulles i el vent.
