Quan olores el clatell d'un bebé

Les grans veritats sempre estan recolzades en la inseguretat. Sovint tinc la idea que, quan camino, un grup de nans segueixen els meus passos sota terra, aixequen uns bastons que acaben amb una plataforma de fusta de la mida dels meus peus i, a cada pas que faig, hi posen la plataforma. M'ajuden a trepitjar fort. Si no fos per ells, trepitjaria un terra de plastilina on m'aniria enfonsant poc a poc.

Això no vol dir que hi hagi dies en que m'agradaria que els nans fossin gegants i que a tot arreu on trepitgés m'hi sentís segur. Dies en que la meva tasca com a humà es reduís a muntar pollets per les mones. Potes, bec, llana groga i un pot de cola.

Però una vida tan senzilla seria molt avorrida, la veritat.