La fàbrica dels silencis

La merda que emmerda

2012-01-12T21:55:00.000+01:00

Un escombriaire activa el mecanisme del seu camió per pujar el contenidor de rebuig. Mentre la brossa cau, es sent reflexat en l'aire. Aquell veure't en la distància que et dona la nostàlgia.

Recorda quan amb els seus companys s'aferraven a les barres de la part posterior del camió. Sentien el vent a la cara. Els contenidors estaven plens i sempre trobaven algun moment per a rebuscar entre les restes algun tresor. Ara aquesta recerca s'havia convertit en patrimoni de gitanos i negres subsaharians, que cercaven qualsevol reliquia amb les seves furgonetes destartalades o amb carrets de compra.

La nostàlgia és aquell fantasma que et busca pels carrers quan a la nit hi passeges sol amb les mans a les butxaques. És aquell mirar perdut i lacònic, aquella pausa vital que no ens deixa viure si ens hi aferrem. Tant estúpida que costa d'entendre, fins al punt de recordar-li a un escombriare com s'emmerdava les mans amb un somriure als llavis.

Quan t'enxufes nata a la boca

2011-11-22T23:06:00.001+01:00

Saps allò que se't fica una pestanya a l'ull? allò que parpelleges instintivament i subtilment cau a la bola ocular. Dut per la precipitació, parpelleges 25 vegades, allotjant la pestanya al lloc més complicat de treure.

Comences a plorar i no saps que la pestanya ha aprofitat el corrent de la llàgrima per endinsar-se al teu organisme. Es troba navegant per un riu de fluids estranys i irreconeixibles, fins que es sent atreta per una massa esponjosa i boteruda. S'hi clava perquè no se la endugui el corrent.

En aquell moment pren consciència que et domina, que controla tots els teus sentits. I de sobte et veus planejant atentats contra clíniques depilatòries, sents un odi irracional cap a les tisores, cap al rimmel i un desig irrefrenable de menjar-te una bola de pèls com si fossis un gat.

Però en un raconet molt petit del cervell, el record de qui vas ser et dona breus moments de clarividència i ets conscient que la pestanya et controla i que vol destruir tot allò que es carregava els seus germans capil·lars. I et sents molt inútil per haver sigut una merda, més quan una pestanya pot fer el que vulgui amb el teu cervell i tu no podies.

Quan talles xampinyons humits

2011-09-27T23:45:00.000+02:00

Un noia plorava a l'autobus. Ell va pujar-hi buscant el seient lliure que no hi havia. Va veure-la plorar i va dissimular, com la resta de passatge, que mirava de reüll. Es va acomodar recolzant-se dret a la finestra, amb tota la discreció que va poder, va tornar a mirar-la. Pel seu cap passaven totes les possibilitats per les que la noia plorava. Es van creuar la mirada. No s'esperava trobar aquells ulls vermellosos i humits, i sense tenir temps per reaccionar, només se li va ocórrer aixecar el dit polze i pujar les espatlles preguntant-li en silenci si estava bé.

El gest va ser prou còmic com per esperar un somriure, però va obtenir un no i un mar de llàgrimes. Es va sentir culpable de fer-la tornar a plorar i potser per això els seus peus el van portar fins al seu costat i una vegada allà li va obrir els braços oferint-li una abraçada. Ella va acceptar. Mentre sanglotava i ell encara es preguntava què estava fent, ell es va saltar tres parades.

Ella sis.

Jo sóc la marca

2011-09-19T17:06:00.000+02:00

És temps de revoltes i proposo, desde la humilitat, iniciar una. Es tracta de reclamar el que és nostre, que no trepitgin els nostres drets i que ens paguin el que ens deuen sense enganys. Bàsicament com qualsevol altre revolta.

Parteixo de la base de que nosaltres mateixos som la nostra marca. Les nostres paraules, les nostre accions i el nostre físic conformen una entitat apte per a ús publicitari. Messi, Xavi, tots els esportistes i persones públiques treuen rendiment d'aquest fet, però nosaltres, que en som molts més i que estem més temps al carrer que ells (lluint-nos), no veiem un duro.

El que proposo és, que si ens volem comprar un polo lacoste de 100€, tingui un descompte progressiu fins al 20% en el cas que les nostres aptituds com a ens publicitari siguin òptimes, (això és guapos, rics i joves). Un 20% més de descompte si hem de lluir el cocodrilet, perquè a nosaltres ens la bufa portar-lo, però a ells els estem fent un favor amb la nostra imatge. (lacoste pot optar per fer polos sense cocodril i vendre'ls sense descompte, em semblaria genial.). Un 10% de descompte en variables. Per exemple, si el perfil específic de la marca coincideix amb els meus costums. En el cas de lacoste, jugar a golf, fer vela, etc.

Per tant, podriem aconseguir fins a un 50% de descompte en roba fent-los propaganda. Com quan llogues un cotxe amb publicitat i et surt més econòmic. De cara als lletjos i pobres, cadascú ha d'assumir quin és el seu sostre, en aquest cas a nivell estètic. No tots som la ventafocs o Betty la lletja. Pot semblar una reflexió dura, però imagineu-vos mirant-vos al mirall amb el vostre polo lacoste i saber que Paquirrín en té un d'igual. Almenys que pagui més per portar-lo!

Precisament la revolta aniria en aquest sentit, farcir el món d'anuncis amb models cutres vestint primeres marques. Ja em direu.

Quan tornes a escriure

2011-09-01T12:26:00.001+02:00

A l'estiu, en Mateu es passava la vida sentat en una cadira de vímet just al costat de la porta de casa seva, decorada amb una cortina de colors. Fumava, entrava a casa quan la dona el cridava i menjava. Després tornava a sortir i es passava un escuradents per tots els forats de la seva deteriorada dentadura.

En Mateu recordava com era la seva vila natal. Ara havia de baixar-se el barret de palla per evitar que els turistes li fessin fotos de la seva bucòlica estampa. Un aparcament d'autocars al costat seu li feia arribar el fum i el soroll dels motors. Els plàstics s'amuntegaven per tots els racons del poble. Tot era per la famosa cova amb la imatge de la verge a una estalactita.

Recordava com quan era un vailet, hi anava amb en Rafel a passar por. Un dels dos s'amagava entre les roques de la cova i udolava. L'altre s'havia de quedar segut enmig de la cova amb els ulls tancats fins que fos presa del pànic.

Aquell vespre en Mateu va anar a buscar a en Rafel i van caminar cap a la cova amb una gran maça. Les seves mans van recuperar la força d'antany i van destrossar la famosa estalactita. En acabat tots dos van udolar i riure. A l'entrada de la cova van repetir l'operació i van segellar l'entrada.

Els autocars van deixar de venir.

Quan et menges la punta del cucurutxo

2011-06-16T23:55:00.000+02:00

S'acosta l'estiu i enyoro quan ficava mig cos dins un frigorífic per buscar el gelat que més m'agradava. Normalment estava sota tots els altres i això desesperava a la colmadera que em donava pressa. En realitat ho feia per gaudir d'aquell fred intens, endinsar-me en aquell fum gelat i aquella olor característica.

De cop em teletransportava a les històries que havia sentit d'Amudsen i d'Scott. I em feia les meves pel·lícules. Com que estaria bé viure en un desert de neu, aïllat dins un iglú, on el gel i el cel s'unissin per darrera amb pestanyes empastifades de cola. Com aquelles maquetes del tramvia blau que em comprava el pare i que normalment acabaven fetes un nyap.

Un lloc aturat en el temps que em permetés concentrar-me, i que, quan estigués preparat, disposés d'un ascensor que em portés cap avall, tan avall que l'horitzó girés 180 graus convertint-se en el món que conec. Amb la gent que conec. Amb les meves obligacions. Sortiria de la cabina i res hauria passat en la meva absència. Platja, cel blau i avions tirant pilotes de nivea al mar.

Quan olores el clatell d'un bebé

2011-06-01T23:25:00.002+02:00

Les grans veritats sempre estan recolzades en la inseguretat. Sovint tinc la idea que, quan camino, un grup de nans segueixen els meus passos sota terra, aixequen uns bastons que acaben amb una plataforma de fusta de la mida dels meus peus i, a cada pas que faig, hi posen la plataforma. M'ajuden a trepitjar fort. Si no fos per ells, trepitjaria un terra de plastilina on m'aniria enfonsant poc a poc.

Això no vol dir que hi hagi dies en que m'agradaria que els nans fossin gegants i que a tot arreu on trepitgés m'hi sentís segur. Dies en que la meva tasca com a humà es reduís a muntar pollets per les mones. Potes, bec, llana groga i un pot de cola.

Però una vida tan senzilla seria molt avorrida, la veritat.

Stephen Hawking

2011-05-24T21:18:00.000+02:00

Finalment, després de contrariar tots els metges que li havien augurat la mort durant anys, Stephen Hawking va traspassar.

Després d'haver el·laborat les més complexes teories sobre la física, la teoria de cordes, la relativitat, després d'ironitzar amb la presència d'un Déu superior creador de totes les coses, l'Stephen va veure la llum. Miraculosament es va posar dret i amb el cos erguit va caminar amb les mans obertes tot recuperant unes sensacions oblidades.

Uns passos més endavant Sant Miquel el deixa passar amb un somriure irònic. L'Stephen es ruboritza. Treu el cap per la porta i espera que els milions de milions d'ànimes que habiten el paradís es girin per mirar-lo i humiliar-lo. Però tot el que troba és silenci. Anonimat. Ha recuperat la seva mobilitat però les seves cames es dobleguen sense força i cau de genolls a terra contrariat, totes les seves idees li passen pel cap com si tingués un fenaquistoscopi instal·lat al cervell. Fòrmules errònies, teories absurdes, i aquell odiós i inclinat punt de vista amb el que veia el món.

De sobte, veu com una figura que se li acosta, estranyament familiar, un home amb els cabells llargs i una poma orbitant al voltant del seu cap. -Hola- li diu, -aixeca't, res és com pensaves. Tampoc ell, no és tan bó com t'han dit...de fet és bastant malparit-. Tal com diu això, un raig el fulmina. Hawking, gairebé delirant, amb la mirada perduda i bavejant, agafa la mà estesa i carbonitzada d'aquell individu i emprenen el camí junts.

Quan mossegues una lionesa

2011-05-19T16:53:00.001+02:00

Un gitanet de la Mina veu un anunci de la cocacola i plora desconsoladament. No recorda com era abans, sap que delinquia nit i dia, que es drogava, que bebia. Agafa un bloc i comença a escriure mentre les llàgrimes li omplen els ulls.

El cas és que, el que escriu, és considerat una de les obres literàries més importants de la humanitat. I això és una cosa que ha repetit en els seus últims 10 llibres. Segons li ha explicat la familia, va tenir un accident fugint de la policia. Una lesió a l'hipotàlem transtornava la seva capacitat emocional convertint-lo en una persona extremadament sensible amb una escriptura hipnòtica.

Surt a la terassa del seu luxós àtic amb un potet de pastilles a la mà, les orenetes ballen per l'aire mentre una dramàtica posta de sol les il·lumina. Torna a plorar. Però ara no vol escriure. Està fart d'escriure. Pren una de les pastilles i espera que faci efecte. Deu minuts després es comença a sentir violent. Busca una pedra. Li tira a una oreneta i fa blanc. L'au cau morta a la terrassa, ell somriu complagut i l'agafa per cuinar-la a la cassola.

Però quatre hores més tard, descobrirà una cuina destroçada, plena de plomes, amb un brou llefiscós dins una cassola. I plorarà. I, com sempre, recordarà les paraules d'aquell ancià que un dia li posava la mà a l'espatlla i li deia que de la seva vida se'n farien llibres, però cap seria com els que ell escrivia. Agafarà un bloc i escriurà.

Quan una gota d'aigua surt calenta de l'oïda després d'un bany

2011-05-16T17:20:00.001+02:00

Algun dia faré una cançó que emocioni a tothom que la escolti, les seves notes posaran la pell de gallina i si tanquen els ulls, notaran com l'ànima vol abandonar el seu envoltori.

Escriuré la història més commovedora de totes, encongirà els cors i farà brollar llàgrimes. Qui la llegeixi, tindrà aquella estranya sensació de voler llegir sense passar les pàgines.

Una de les meves fotos sumirà a algú en la nostàlgia, en recordar com aquella persona seia a una cadira de vímet, i el soroll cruixent que feia aquest. Les orenetes ressonaran al seu cap i el transportaran a aquella escena estiuenca, voldrà veure tota la decoració, la persianeta que repica amb el vent, sentir les olors, el calor, i en el moment precís en què descobreixi que allò no es pot reviure, notarà com un formigueig li puja pel coll, la llengua se li assecarà, i malgrat la malenconia agrairà aquell moment, passarà els dits per sobre la foto com si volgués entrar-hi i ser immortalitzat, després guardarà la foto a aquella caixa especial on guarda els trastos més estimats, i de tant en tant la traurà per recrear-se en el seus records.

Però de moment, el llençol ens farà carícies mentre ens abracem sense voler despertar, la llum del sol ens encendrà poc a poc i podré gaudir del teu somriure, present i real. Serem com les fulles i el vent.

Quan olores un llibre nou

2011-05-11T01:02:00.002+02:00

Ella tenia un dels noms més estranys que es podien triar per una filla. Pràcticament impronunciable. Així seria original havien pensat els pares. A classe detestava que arribés el moment en que es llegís el seu nom, moment en que els seus companys reien mentre ella se'ls mirava amb desgana, lluien ortodòncies farcides de trossos d'entrepà de tonyina i feien aquells gestos tan exagerats de l'adolescència.

Cercava refugi i passava els vespres tancada a la seva habitació abraçada a un peluix ignorant els seus pares. Poc a poc la música va entrar a la seva vida. Va conèixer aquell autor del que tots ens enamorem en un moment o un altre. Es va comprar tots els seus discs. Escribia les lletres de les cançons i les repassava mentre les cantava baixet. Cors, estrelles i els noms d'ells dos escrits per tot arreu. Íntimament li havia permés al seu ídol conèixer el seu nom i acceptar la situació amb naturalitat. Així devia ser l'amor pensava.

La seva condemna però, era que en cap de les cançons el cantant esmentava el seu estrany nom. De fet, cap cantant l'havia dit mai, però allà estava ella aquell dia d'abril, esperant en una cua inacabable que ell li signés l'últim treball. Va arribar el torn i quan ell li va preguntar el nom ella va respondre. I ell, després de repetir-lo, va dir -quin nom més bonic-.

Belén Esteban

2011-05-10T23:36:00.003+02:00

Vam segrestar la Belén Esteban. Potser us farà gràcia, però es tractava d'un pla premeditat i molt rumiat. L'Enrique i jo vam estar dibuixant plànols, instal·lacions, establint un calendari d'actuació i gastant molts diners en l'operació.

Havíem vist per televisió on era l'escola de la seva filla. Va ser molt fàcil seguir-la fins allà. Pel carrer, quan ella anava a buscar a la nena, l'Enrique s'hi va abalançar amb un mocador xop de cloroform. La va adormir i arrastrar fins al cotxe on esperava jo. Vam sortir ràpidament i dos quilòmetres més endavant arribàvem al garatge sense aixecar cap sospita.

La vam deixar estirada sobre un matalàs al pis que haviem llogat. Un pis totalment buit, sense telèfon, televisor ni ràdio. Amb les persianes baixades, bloquejades i sense finestres. Tenia menjar suficient i un bany comfortable. L'únic que hi havia en tota la casa era un retrat de la seva filla.

Dues hores més tard ella despertava amb un mal de cap horrorós. Vam deixar-li preparat un got d'aigua i un gelocatil. Estava en una sala gran. Va cridar. Va renegar. Va donar cops. Amb les hores va advertir que no hi havia cap manera de veure's. Cap mirall. Va anar a l'altra habitació i tampoc n'hi havia, ni al bany, ni al que semblava el rebedor. Desesperada va anar a la cuina a veure si hi havia cassoles, però totes eren de fang. Ni paper d'al·lumini. Van passar dos dies i l'únic que l'obssessionava era veure's reflexada. Va tenir un atac de pànic, i mentre cridava i plorava, va veure el retrat de la seva filla, el va agafar amb mans tremoloses, va arrencar el marc i la foto amb desdeny i es va poder veure reflexada al vidre. Era ella.

Llavors vaig parar l'emissió que havia mantingut davant el televisor ininterrompudament a tres quarts del país sense que ningú ho pogués aturar. Una hora més tard, l'Enrique i jo erem a l'aeroport, informàvem a una cadena de televisió on estava el pis i la clau que l'obria. Agafàvem un avió i tres hores després, a una platja de Menorca, brindàvem amb pomada per la nostra gesta.

Quan Phil Collins canta

2011-04-19T22:57:00.000+02:00

La meva obra vital. Aquella que serà recordada una vegada mori. No parlo de fills o d'un atemptat massiu. Parlo d'aquell record que de sobte a algú li ve al cap i pot emplaçar en un escenari concret i amb una sonoritat singular. Un record latent, que el temps s'encarrega de difuminar, fins arribar al punt que no es sap qui ho va dir, o on ho es va sentir. Aquella sensació alzheimerosa que porta a enunciar "una vegada em van dir que...", quan es vol dir "una vegada va existir un record que...".

El més probable és que les meves paraules no es recordin passades unes quantes hores de la meva mort. Sí, alguna gravació amateur, el video de la comunió o alguna boda on encara es sentia la veu de pito de quan tenia 14 anys. Però al cap i a la fi, res.

Ser conscient d'això et converteix en una persona lliure de tota càrrega existencial. T'allibera de l'egocentrisme i de l'autocomplaença. Per què creure que ets poseedor de grans idees, o pitjor, de veritats, quan acabaràs enterrat com tothom?.

L'obra personal només es justifica per la felicitat que et porta a realitzar-la. I l'obra pot ser una solemne merda, pot ser desconeguda, pot ser una bogeria, pot ser qualsevol cosa que consideris obra personal. Pots utilitzar totes les hores del dia i pots dedicar-hi cinc minuts a l'any. El cas es que mentre notis com es desinflen els teus pulmons, el teu cor deixa de bategar i els teus ulls es tanquen, puguis pensar en ella i dormir tranquil.

Dit això, no sé què fer amb la meva vida. *

* humor

Machito

2011-04-11T23:29:00.000+02:00

Ella entra a l'estanc, es compra l'habitual tabac de liar i com fa una mica de vent aprofita per fabricar la cigarreta sobre el mostrador. Mentre completa l'operació ell apareix. Va vestit amb uns pantalons blaus emblanquinats per la pols de les obres on treballa, una trista samarreta d'un proveedor i une botes amb la puntera metàl·lica per evitar accidents.

Ella llepa el paper d'arrós mentre ell demana un "rasca rasca". Esclat d'alegria. Ha sigut premiat. El jove comença a saltar per tot l'estanc i s'abraça a l'estanquer i a la noia, que no és a temps d'apartar la cigarreta per l'embit del noi i es parteix en dos. Ell està molt excitat, es posa les mans al cap, riu, plora...i llavors la mira. Amb els ulls encesos li diu que li donarà part del premi. Ella es mostra sorpresa. Perquè? inquireix. No ho sé, perquè sóc feliç!, respon ell. Ella s'hi nega. Ell insisteix. Discuteixen sota la mirada passiva de l'estanquer.

Finalment ell li diu que trencarà el bitllet si es nega a rebre part del premi. Ella no diu res i al cap d'un moment el trenca fent inútil el gest de la noia que intentava parar-lo amb les mans. Ara ella està amb les seves mans sobre les d'ell. Em negaràs també un sopar? impressionada, la noia accepta amb un somriure d'incredulitat.

El noi l'abraça per sobre l'espatlla i surten de l'estanc per tancar els detalls, i en un petit moment que no ens passa desaparcebut, ell es gira i li pica l'ullet a l'estanquer, que aplaudeix amb desdeny la maniobra mentre sacseja el cap.

Bodegó vivent

2011-04-01T13:12:00.001+02:00

-Gonçalu!- diu el presentador mirant una sala d'actes plena d'avis. Un espai subtilment guarnit amb cortines engroguides amb els baixos ennegrits, taules amb hules florits i flors de plàstic enganxades en una ferma escuma negra oculta per gerros de procedència asiàtica.

Un avi s'aixeca i puja a l'escenari. Es queixa de la seguretat social. El tracte despectiu que li han donat. La lentitud en les gestions. Les interminables esperes a les consultes. Quan acaba, els altres avis aplaudeixen el discurs.

Després surt l'Ovidi i repeteix la crítica, si bé ho enfoca des d'un altre punt de vista, més poètic. Després un altre avi, una mica avorrit, que provoca alguns badalls. I per acabar una àvia, que ho fa tot molt dramàtic, fins i tot sobreactua. Al final els quatre participants pujen de nou i el conductor de l'espectacle aixeca el braç de cadascun d'ells exigint els aplaudiments del públic per valorar quin és el guanyador del dia. Molt de circ romà.

Precisament, l'Ovidi és el vencedor. L'avi mig sord que viu a la segona planta, el mateix que quan talla els bistecs al menjador, no es dona compte i ratlla els plats amb els ganivets, provocant uns desagradables sons que l'han convertit en el terror dels àpats. La llegenda al casal és que el gos de l'Ovidi, un petit cocker, va morir torturat per aquests ultrasons.

L'Helena, l'entranyable velleta que fa mitja amb una lupa lligada al seu front amb una diadema d'esport, repassa els apunts preparant el discurs de l'endemà, les obres del Passeig de Sant Joan.

Bastida

2011-03-28T17:55:00.001+02:00

La ciutat progressava. Els seus habitants caminaven pels carrers amb la tranquilitat de saber que les coses es feien bé. Comunió política, religiosa i social. Amb el reconeixement de totes les sensibilitats. Una societat madura.

Però un bon dia, a les obres d'un nou edifici de vivendes, es queden sense ponts d'acer per conformar la bastida. El cap d'obres maleeix i crida a tothom, l'obra s'atura mentre ell truca enfurismat al proveïdor. Resulta que aquest té el magatzem buit degut a la gran demanda. Altres obres a la ciutat es troben en la mateixa situació. Al cap d'una setmana la gran majoria d'obres de la ciutat es paralitza a falta de baranes, travessers o escales. Les bastides queden a mig fer esperant que algú els porti material.

Però el material no arriba, els proveïdors no cobren per part dels constructors, ja que no poden acabar les seves obres. Demanen crèdits, però els bancs estan massa compromesos amb les constructores. Esperen pagaments. Es planteja la possibilitat de compartir les bastides amb constructores de la competència. Però el preu dels pisos puja desorbitadament i ningú vol cedir davant els seus rivals.

Llavors comença el pillatge. Lladres que intenten robar l'acer d'una bastida per vendre-ho a l'altre. Els obrers ràpidament es posen en guàrdia i comencen a dormir a les bastides mig construïdes. Fan torns. Porten pistoles. Poc a poc la societat va entrant en decadència, els bancs imposen el seu criteri a l'hora de realitzar els cobraments. La ciutat, tal com la coneixem, es queda a l'espera de temps millors.

Justin Bieber

2011-03-18T00:32:00.000+01:00

Es va posar els sostenidors amb farciment i va acomodar-se els pits amb les dues mans, una samarreta de coll rodó que mostrava un escot generós i uns texans estripats sobre unes mitjes a ratlles. Va seure davant del mirall i va començar a maquillar-se. Ho va fer amb molta cura, mentre desitjava que la font que li havia donat aquella exclusiva fos bona. Sonava Justin Bieber.

Va sortir de casa amb una guitarra guardada en un estoig de quadres escocesos. Duia uns auriculars blancs que també li permetien recollir-se el cabell. Al metro no podia dissimular la seva emoció, seguia escoltant Justin Bieber i quan deia les seves frases favorites, deixava anar un somriure.

Ja era al lloc on li havien dit. Va treure la guitarra i va començar a rascar les cordes amb les mans protegides per uns guants tallats. Feia fred. Si tot anava com li havien dit, Justin Bieber acabaria un acte promocional i passaria per aquell carrer en uns 15 minuts, i ella estaria allà. Ell la veuria, en un polígon industrial abandonat, amb fred, però tocant i cantant una dolça cançó. A partir d'aquí la seva imaginació adolescent esclatava.

La pluja va aparèixer i la sensació de fred es va fer intensa. El rimmel se li va escórrer. Estava pàlida i no parava de tremolar. No notava els dits. Havien passat 20 minuts quan una flota de cotxes va aparèixer del no-res. Enmig d'ells, una gran limusina blanca. Se li va encendre el cor. Va oblidar el fred, fins i tot es va descordar l'abric per lluir els seus encants. Es va humitejar els llavis i es va preparar pel gran moment.

La limusina va passar a una velocitat prohibitiva per aquella zona, la va esquitxar amb un toll d'aigua que hi havia a l'asfalt. Els cotxes van desaparèixer ràpidament en un horitzó desdibuixat per les llàgrimes que li vessaven dels ulls.

Peter Pan

2011-03-01T16:10:00.000+01:00

Al desert, l'horitzó és revela infinit quan estic al capdamunt de la piràmide. El sol m'enlluerna i em sento poderós amb aquelles grans pedres que algú ha col·locat abans. Però el temps passa, tot dóna la volta i arriba la foscor. Començo a tenir fred. Sota els meus peus les pedres es començen a convertir en sorra i m'enfonso sense poder-ho evitar.

Poc a poc, la piràmide descendeix fins a estar plana, ja formo part d'un insuls horitzó llunyà, ja no destaco. I encara falta el pitjor.

Al voltant meu la sorra crea un remolí que m'atrapa i m'enfonsa encara més a través d'un minúscul punt. Empès per la pressió, em precipito al buit per caure sobre un munt de sorra. Torna la tranquilitat. Salto intentant tornar al lloc on era abans. Però ja no hi puc fer res. És massa lluny. És massa tard. Segueixo saltant per sempre fins que les cames se'm desfan.

Pointe du Raz

2011-02-21T22:41:00.000+01:00

A Lescoff un home s'estira sobre un vell matalàs de llana. Sap que aquesta nit serà dura. Fa cinc mesos que descansa. Ha preparat un complicat sistema de cordes, rodes, politges i sacs de sorra. L'intenció del mecanisme és obrir i tancar la porta de l'habitació amb certa violència, maniobra que es repetirà regularment quan apagui el llum i es disposi a dormir.

Primera nit cruel. No ha pogut tancar ull. Però sap que això no ha fet més que començar. Segona nit horrorosa. I la tercera. Les primeres nits s'omplen de mals de cap, calfreds, mareig. Però al cap d'una setmana comença a tolerar els portassos. Pot dormir dues hores seguides el desè dia. Tres hores al catorzè. I al cap d'un mes aconsegueix dormir sis hores seguides malgrat el soroll. De tenir veïns es veuria en problemes, però viu en una casa aïllada, feta de fusta blanca maltractada pel sol i la sal i amb un petit jardinet davant d'un porxo, on ara ell seu a un balancí, encetant l'últim cafè de la temporada.

Mira la casa amb nostàlgia, es puja el coll del jersei, carrega la motxila i es munta a la bici. Arriba a un petit moll rodejat de roques immenses, puja a una diminuta barqueta i surt mar endins. El far apareix sòbriament entre les onades com una figura fantasmagòrica. Hi arriba per la part que dóna a la costa, evitant les fortes onades. Puja unes escales i es troba amb un home amb qui s'abracen afablement. Canvi de torn, de sis mesos. El seu company ha deixat les estàncies netes. El primer dia és bàsicament una presa de contacte i passa ràpid.

Quan arriba la nit, el soroll intens de les onades picant l'estructura del far li és familiar. Dorm plàcidament.

Diògenes

2011-02-15T23:18:00.000+01:00

Mentre les gent descansa a casa, en Pere Picassent i Obiols passeja per Barcelona regirant els contenedors d'escombraries. A priori qualsevol diria que és un pobre desgraciat que ha de buscar alguna cosa per portar-se a la boca.

L'objectiu d'en Pere Picassent i Obiols però, és més noble. En Pere Picassent i Obiols busca claus perdudes. Claus que van ser fetes per obrir portes, tresors, caixes o maletes.

Avui ha trobat una cadena per lligar bicis, ha regirat dins una bossa que porta penjada a la cintura amb centenars de claus. Un petit farcellet de claus té el format habitual d'aquestes cadenes. Després d'uns quatre intents, troba la clau que encaixa. Treu un bloc amb la informació del moment i el lloc on va trobar la clau, i apunta la data i l'hora d'avui i on ha trobat la cadena.

Han estat cinc mesos de recerca per aquesta clau, hi ha 13 carrers de diferència entre la troballa de la clau i la cadena. En Pere Picassent i Obiols jeu satisfet a un banc. Retornar-li el motiu de l'existència a qualsevol objecte, li dóna sentit a la seva.

Nàufrag

2011-02-07T22:06:00.000+01:00

Riem. Bevem. Ell pren una cervesa i jo l'acompanyo. Parlem de dones entre rialles. El vaixell es sacseja però no ens impedeix estar a la coberta en plena nit i amb una temperatura força agradable. Ens recolzem sobre una barana mirant l'aigua. L'infinita aigua de l'Atlàntic que ofega una terra que mai ha conegut el sol.

Renega del seu apàtic passat i del seu destí. Els reptes que li ha plantejat no són els que ell volia. Creu que fins ara ha pres el camí errat, el fàcil. Però es planteja fer un punt i a part. I tot ho diu amb una contradictori aire d'optimisme. M'abraça i em somriu. Em demana que no intervingui i davant la meva sorpresa, salta precipitant-se dins d'aquelles eternes onades. En breus instants em costa endevinar la seva figura entre aquella fosca immensitat.

Passat l'ensurt inicial, m'encenc una cigarreta i em pregunto què li depara el destí al que fins fa cinc minuts m'acompanyava. Em recomforta pensar que no s'ha suïcidat. Només repta el seu destí. Potser un vaixell que segueix la mateixa ruta que nosaltres el trobi perdut, quan curiosament i per primera vegada en la seva vida, no ho està.

Plaer nasal

2011-01-24T22:10:00.000+01:00

Després dels dolors va venir la grip, i després els mocs, i després una extraordinària sequetat nasal. I el pobre Dionís ho va provar tot, però cap remei li va tornar l'enyorada hidratació a les seves fosses nasals. Llavors va veure un anunci de Vaginesil. Un producte que s'administra via tòpica per evitar la sequetat vaginal. En va fer mofa pensant que potser li aniria bé, però l'endemà s'ho va prendre seriosament.

Sense cap remordiment va entrar a la farmàcia, va comprar un tub i se'n va anar satisfet cap a casa. Al bany es va aplicar una mica d'aquella pomada. Al principi li va coure molt però durant el dia la sensació d'irritació va anar desapareixent. -Ho veus!- pensava ell, en definitiva tots els remeis cassolans han passat per una fase empírico-experimental. Al vespre va repetir l'operació.

Dos dies després el seu nas estava plenament recuperat, però va començar a tenir unes sensacions estranyes. Quan se'l tocava, sentia un gust...un plaer que podia reconèixer, però que normalment no l'ubicava al nas. Més aviat entre les cames.

Es va estirar al llit amb les llums apagades i va començar a palpar-se el nas mentre notava un lleu formigueig. Després va introduir el dit petit per un dels orificis i el seu goig va ser encara més gran. El seu cos es contreia i els músculs es tensaven. Començava a suar una mica. Va seguir burxant amb el neguit de saber si finalment allò li provocaria el que la incredulitat no li deixava imaginar. Va utilitzar l'altre dit per l'altre orifici. Després va utilitzar el dit del mig en ambdós orificis i posteriorment es va introduir els dits grossos en els dos forats mentre llàgrimes de delit li brollaven dels ulls. L'escena era un tant grotesca, però el seu pols estava accelerat, perdia el món de vista, espasmes, eren senyals massa clares per ser obviades. Va tenir un orgasme violent.

Després, mentre s'eixugava el nas, va sentir-se sobtadament privilegiat pel seu descobriment i va jurar que no ho diria a ningú. Pensament que li va tornar al cap quan, un dia, mentre seia al cotxe esperant al semàfor, es va veure envoltat de persones que burxaven el seu nas.

Cruixir ossos

2011-01-17T22:16:00.001+01:00

Segur que més d'una vegada us ha passat allò de trobar-vos sentats a una cadira amb l'abric posat estant a 30 graus de temperatura. Sense saber si portem un minut o cinc hores sentats d'aquella manera. La gent ens parla i realment proposen una interacció social, però estem tan absents que sentim les seves veus llunyanes, esmorteïdes per un mur de coixins invisibles que ens envolta i ens protegeix. Que ens deixa les galtes rosades i els ulls mig plorosos.

Segur que també heu pensat en més d'una ocasió en atropellar una persona per veure què es sent al cruixir els seus ossos amb les rodes del nostre vehicle. O apunyalar una persona per descobrir quin és el só que fa el metall atravessant l'estèrnum. O en penjar-nos d'una forca i comprovar si realment aquest procés provoca una erecció. En cometre un magnicidi. En assassinar violentament tot aquell que divergeixi de nosaltres.

No us amoïneu. Afortunadament no som així. Només estem tips que sempre ens tractin de normals.

Infecció

2011-01-08T09:00:00.001+01:00

Un hall amb olor a desinfectant, personatges vestits de blanc amb estetoscopis penjant del coll, plantes de plàstic decorant els racons i una gran pantalla per guiar-nos dins d'aquell laberint d'impaciències.

Sabem que és el segon pis perquè ja hi hem estat infinites ocasions, compartim l'ascensor amb una família que plora i s'agafen de les mans amb força. Quan la força és amor. Avancem per un passadís guarnit amb quadres sense ànima i consells saludables. El nostre rostre s'il·lumina intermitentment amb la llum dels fluorescents del sostre fins que arribem a la zona d'infeccions.

Ens posem guants, màscara i bata. Obrim la porta i el passadís es torna groc, hepatític, pudent i trist. El seu nom és a la tercera porta a mà dreta. La obrim i la podem veure dins d'aquell cubicle de plàstic on hi viu fa anys. Ella ens veu, i malgrat la seva palidesa, ens somriu fràgilment.

Ens desprenem de la màscara, dels guants i de la bata i ens quedem nus mentre ella ens mira prenent consciència de la situació. Treiem tots els botons que fixen el plàstic. Desconnectem tots els aparells que la mantenen en vida i ens estirem amb ella. Ella ens toca recordant l'antic tacte de la nostra pell. Nosaltres només notem ossos. Acariciem els seus cabells, la seva cara, els seus pits, la seva panxa i arribem al seu sexe, vidu de sentiments fins que hem arribat. El nostre contacte li provoca enyorades esgarrifances i el seu cos sembla recobrar vida quan hi juguem amb la llengua. Després de la culminació del plaer, riu amb el ulls tancats, la seva respiració es va asserenant i ens demana que l'abracem. Per sempre. Nosaltres reprimim el plor i ens infectem d'ella.

Smoke

2011-01-03T17:19:00.002+01:00

En aquest blog es pot fumar.

Música: The Rakes-The Loneliness of the outdoor smoker

Culpable

2010-12-27T23:29:00.002+01:00

Un home d'uns trenta anys passeja tranquil·lament pel carrer quan veu una dona amagada sota un gran abric i una gorra de llana que li cobreix mitja cara i oculta els seus cabells. Ell de seguida sap de qui es tracta. És Scarlett Johansson. Apreta a córrer per poder dirigir-li la paraula. A poc menys de dos metres d'arribar-hi, un dels agents de seguretat que presència l'escena, es gira i li dóna un cop de colze a l'alçada del coll. Ell cau a terra inconscient.

L'actriu es queda commoguda per l'escena, els vianants protesten al vigilant la seva acció i ella dóna un cop als braços plegats de l'home. S'ajup per preguntar-li a l'home com està. Sagna per l'orella. Avisen a l'ambulància a petició d'ella. L'acompanya a l'hospital. El diagnòstic és greu, està en coma. Ella plora. Acomiada l'agent de seguretat. Paralitza tots els seus projectes i dia rere dia, seu al costat del llit de l'home esperant que desperti.

Amb el temps ella descobreix la seva identitat al personal de l'hospital. Ella el cuida, el renta, perd una mica de la seva immensa bellesa pel patiment. Fins que un dia ell desperta. L'Scarlett salta d'alegria, li agafa la mà i parlen, no s'entenen gaire, però les constants vitals de l'home semblen molt alterades. Han estat dos mesos d'inconsciència per despertar de nou al món real. Un món real on Scarlett Johansson et renta les pilotes cada dia i t'acaricia els cabells mentre et canta amb dolçor a cau d'orella.

Es deixen enamorar. A vegades l'home desperta al llit de la seva nova habitació a una mansió victoriana i no creu que dormi amb Scarlett Johansson. Ella es gira i s'abracen. Pel matí fan l'amor. I per la tarda. I al vespre. I després de dos mesos d'una relació pràcticament perfecte, l'home, que jeu a l'extrem del llit, la mira i li diu que la seva relació no pot continuar. Perquè? li pregunta ella sorpresa. Perquè només m'he enamorat de la teva culpa, contesta mentre es vesteix.

Bucle

2010-12-20T23:28:00.001+01:00

Enfonsat entre piles de paper engroguit l'Abel escriu històries per ajudar a la gent. Els fa sentir millor amb innocents escrits per aixecar l'ànim. Treballa per vàries revistes escribint sobre el zodíac amb pseudònims absurds.

Amb els colzes sobre la taula, es mira a un mirall que ha perdut la capacitat de reflexar i s'oxida lentament per les cantonades. Recorda dels seus escrits que somniar amb un mirall oxidat és senyal de mala sort. Es palpa la cara i, estirant-se la pell de les parpelles, intenta enganyar-se dissimulant els efectes de l'insomni.

I llavors, deixa estar la seva feina per intentar escriure quelcom que ajudi realment a la gent. Un llibre que ajudi a dormir. Que les seves paraules t'acaronin fins que t'abandonin totes les forçes i tanquis els ulls cercant descans.

Llegeix dos línies que havia escrit prèviament i cau en un profund somni.

Els quadres penjen torts a les parets, amb un dit de pols sobre els seus marcs. Les teranyines ocupen totes les cantonades i el radiador. Un fil de llum entra per una finestra pràcticament tancada i deixa veure tota la pols que flota en l'aire.

Al cap d'uns minuts, l'Abel torna a despertar, enfonsat entre piles de paper engroguit.

Miner oblidat

2010-12-16T00:05:00.000+01:00

I mesos després, quan tot el soroll mediàtic s'havia esvaït, al desert d'Atacama un escorpí passejava impàvid pel que foren els ciments de les perforadores que van alliberar als miners xilens. Ja no quedava cap rastre de maquinària pesada. Només deixalles mig enterrades a la sorra.

Ningú va recordar treure la càmera amb que es va enregistrar des de les profunditats el rescat. Amb aquella càmera es van viure moments d'emoció per tot el món, i ara estava abandonada a 700 metres de profunditat. L'última imatge que recordava és la del darrer rescatador enfilant-se a la càpsula de rescat.

Ara, davant de l'ordinador, gelat i sense poder respirar, veia entre la foscor d'aquell forat un rètol iluminat que deia "Hola".

Gris romàntic

2010-12-08T21:35:00.000+01:00

Al país on el sol es pon permanentment, el romanticisme el posa el gris.

I és que hi ha un lloc perdut a la galàxia, on una permanent posta de sol il·lumina tots els seus racons. La gent intenta portar una vida normal, però a ningú se li escapa el dramatisme de cada moment. Actes tan quotidians com comprar xurros, es converteixen en moments èpics. Una encaixada de mans entre dos homes sembla el final de qualsevol pel·lícula d'acció; d'aquestes de diumenge per la tarda. Un nen que plora per haver caigut de la bici, sembla tret d'un documental d'una guerra i una dona amb els cabells al vent sembla que estigui rodant un anunci de Pantene.

Però els amants no, els amants sempre busquen un moment especial per declarar el seu amor. Nosaltres el trobem en una bonica posta de sol, però aquí els enamorats esperen pacientment durant molt de temps que arribin les boires de la primavera. Llavors la llum es torna dèbil, i el gris envaeix l'ambient donant-li un aire que nosaltres definiríem com depressiu. És llavors quan els amants es miren als ulls fixament, entrellaçen les mans, i es besen desitjant que aquell gris duri per sempre. Per això, les postals que hi pugueu comprar, són totes grises i sense contrast.

Talent

2010-12-03T14:56:00.002+01:00

En Tomàs és un home tranquil que treballa a la sabateria del barri. Poleix les sabates que encara li porten alguns veïns i sempre porta les mans tacades de betum. Unes mans que després usa per escriure. La seva gran obsessió.

Durant més de 30 anys ha escrit pacientment totes les idees que ha pogut. Novel·les, relats, assaigs. Ningú s'ha fixat en ell. Li ha arreglat sabates a un parell d'escriptors que amb prou feines saben parlar. Té la sensació d'haver perdut la seva vida en va. Si tot el temps que ha passat en aquella fosca sabateria l'hagués passat escrivint, avui en dia seria un autor reconegut i les seves idees, ara ja en l'ocàs de la seva vida, serien l'herència del seu talent.

Sorprenentment, avui un periodista l'ha convidat a un programa de televisió on es parla d'oficis antics en decadència. Es posa el seu millor vestit i va a l'estudi on es graba el programa. Quan el presentador li demana per la seva feina, ell diu que ha nascut per escriure, que detesta que les teles només parlin de destrucció i que no vol que la seva obra mori en l'anonimat. Treu una pistola del maletí on hi té seleccionades les seves novel·les preferides, i, en ple directe, es clava un tret a la gola davant l'incredulitat del presentador.

El video sense censura circula per tot el món i converteix les seves últimes paraules en una veritat absoluta. Als 6 mesos ja s'ha convertit en un escriptor de culte. Als 12 l'ajuntament li fa una plaça. Als 24 s'edita la segona novel·la. I a la seva tomba mai hi falten flors.

"Segueix el teu instint"

2010-11-25T22:52:00.000+01:00

Després d'una afirmació tan categòrica com "segueix el teu instint" un es queda relaxat. N'hi ha moltes d'expressions d'aquesta mena, que, a sovint, s'acostumen a dir quan l'altre interlocutor és una persona bastant pesada o amb qui no es pot raonar. "És el que hi ha", "així funcionen les coses", ambigüitats que deixen al dubitatiu en un laberint.

Però em quedo amb "segueix el teu instint". M'ho podria dir algú per qui sento especial animadversió. Significa llavors que li puc trencar les cames? no només això, significa que si el meu instint m'ho demana, em complaurà i m'anirà bé trencar-li les cames? potser he nascut per allò!

Veig una dona que m'agrada, contemplo la seva delicada figura, les seves corbes seductores, i decideixo, per instint, menjar-li la boca. No en un sentit literal clar. Que també podria ser, si el meu instint ho demana.

No és "segueix el teu instint" el que una persona perduda vol sentir, ni altres ambigüitats, ni molt menys que s'interessin pel seu estat mental. Només vol que algú aconsegueixi fer-li canviar de tema i no pensar sempre en el mateix. Per què el seu instint, i això un ho sap, és un fill de puta que sempre el porta per mal camí.

Doi Suthep, 11h

2010-11-12T12:14:00.001+01:00

Com qualsevol dia el despertador va sonar i ell va obrir els ulls amb la mateixa sensació de sempre. Seguia viu.

Poc a poc va començar a notar tots els mals, tos, dificultat al respirar, els batecs del cor, badalls i una cama adormida. Ell ho interpretava com a emfisema pulmonar, cardiopatia, falta de rec al cervell i problemes de circulació en general. El seu son era irregular i li provocava estrés i mal d'esquena.

Es va aixecar i va anar cap al bany, el colon irritable li permetria anar de ventre avui?. Qui ho sap, pensava mentre fullejava les pàgines del llibre amb la visió cada cop més borrosa.

Mentre es dutxava notava com l'aigua li entrava per la orella, probable otitis tenint en compte com està l'aigua de la ciutat. Es rentava les dents i es palpava amb la llengua els forats d'un queixal trencat. Es quedaria sense dents. Però que més donava? Segurament moriria abans.

A la feina bé. Algun avís d'infart i de lipotímia, però bé. Aquest dia està excitat. Quan arribi a casa, si la narcolèpsia el deixa, tancarà les finestres, farà crispetes i en la solitud del seu apartament encendrà el televisor. Es taparà amb una manteta, que també utilitzarà per cobrir-se la cara a fi d'evitar les escenes més escabroses, i veurà érase una vez la vida. Nit de terror.

Dr. Einstein, 20h

2010-11-02T23:29:00.001+01:00

Em truquen per dir-me que urgentment m'haig de desplaçar a la sucursal. Serà un viatge d'un dia. Intento evitar aquesta decisió de la empresa però es mostren inflexibles. Me'n vaig a les màquines de cafè i truco a la meva dona per explicar-li la situació. S'enfonsa. Jo també.

Intento pensar en alguna solució però és impossible. Una possibilitat seria pagar el bitllet per ella, però no tenim prous diners. L'empresa es negarà en rodó a pagar el viatge de l'Elena. Ja de nit arribo a casa i ens abracem mentre plorem. Argumento que ho haig de fer pel creixement personal dins l'empresa. Ella s'acaricia la incipient panxa que protegeix el que serà el nostre primer fill.

Al dia següent deixo la casa amb la sensació de morir una mica. L'Elena encara és al llit i somiqueja. Li dono un petó al front. Un dia. Arribo a l'aeroport. Aparco el cotxe. El vol està programat per les 11 del matí. Embarquem junt amb unes vint persones més. Ens acomodem als seients, cordem als cinturons i despeguem. Seran 12 hores exactes de vol. No penso perdonar ni un segon.

Arribem. Em desplaço a la sucursal sota un cel taronja i amb una ampolla d'oxigen per si no m'adapto a l'atmosfera d'aquell planeta. Ens reunim amb dues dones per parlar del problema. Llimem diferències amb l'enllaç sindical i donem per acabada la reunió satisfactòriament.

Agafo un taxi només sortir de l'edifici. A l'aeroport, el vol d'anada m'espera per tornar. Tornem a pujar-hi unes vint persones. Són les 2 del matí a casa. 12 hores més. Maleïda llei de la relativitat, 12 hores de viatge a la velocitat de la llum que es converteixen automàticament en sis mesos. Més 6 mesos de l'anada. Podré llegir un llibre, fer una dormideta i mentre, el meu fill no només haurà nascut, segur que ja li hauran sortit dents, s'haurà donat algun cop, i haurà compartit els dies amb l'Elena. Uns 5 mesos.

Arribem a casa. 1 dia. 1 any. El cotxe m'espera al pàrquing. 1 any d'estacionament. La màquina de validació mostra fredament la quantitat. 5.475€. Demano el tiquet per l'empresa. Serà la meva particular venjança.

Taulat, 6h

2010-10-24T22:48:00.001+02:00

Són les dues de la matinada, som dins d'un típic pis de l'Eixample. Sentim com l'ascensor es posa en funcionament. Alguns cops mentre puja i alguna rialla. La porta s'obre amb violència quan l'home s'abalança apassionadament sobre la dona mentre es besen.

Soroll de claus, entren al pis, es barallen per veure qui es despulla abans. No arriben al llit i es revolquen sobre una catifa que el precedeix. Apreten les seves carns amb força i fan l'amor brutalment, després passionalment, després esgotats. Quan l'ímpetu amorós acaba, ella s'adorm amb un somriure, sobre el pit d'ell, però aquest es queda contemplant un punt perdut de l'habitació.

Passada una estona, ell s'aixeca silenciosament, es vesteix al passadís i va cap al menjador a fer la seva recerca habitual en aquests casos. Marcs de fotos. Troba el que busca. Una foto de la seva amant, amb el seu marit i els seus dos fills. Tots somrients. Se'n va de la casa després de contemplar el cos nu de la dona sobre el llit.

Carrera en taxi pels carrers buits de Barcelona fins que l'home arriba a un luxós àtic a Diagonal Mar. Agafa una ampolleta d'aigua i en beu uns glopets, tot mirant com surt el sol per sobre de l'horitzó del mar. Es despulla. S'estira al llit i mira la foto. Es fixa amb la dona amb qui ha passat la nit. I com en altres ocasions, es sent partícep d'aquella felicitat familiar, sent que forma part d'un grup afectiu. Això el fa oblidar per un moment la seva crònica solitud.

S'adorm amb el braç estirat fora del llit i el marc de fotos cau finalment a terra.Veiem una habitació immensa plena de prestatges i amb un home adormit sobre el llit. Als prestatges, centenars de fotos de famílies somrients.

Djemaa el Fna, 12h

2010-10-21T23:06:00.001+02:00

De vegades una conversació en la que participes et sorprén. Les teves paraules surten de la boca sense haver-les ordenat prèviament. Un tsunami de sinceritat. I comences a parlar de totes les coses que t'han passat. Perquè les converses sobre el futur molen, però són totes bastant utòpiques o plenes de somnis.

Al passat hi són les/els ex. Persones amb qui has compartit sentimentalment, (o no), un troç de vida. A mida que et fas gran, parles d'els ex com si de trofeus es tractessin. Com el cap d'un porc senglar penjat a la paret. En el meu cas, caps de dona penjats a la paret amb un nom femení sota el coll, costa una mica llegir-lo si porten els cabells llargs. Quan parles d'elles les mires orgullós. I recordes anècdotes trivials, o penses en la família rica que tenien, o en coses que simplement et provoquen benestar al recordar-les. Com el caçador que recorda com li va costar caçar a cadascun dels porcs senglars.

En cap altre àmbit de la vida, un es sent orgullós dels fracassos excepte en aquest. Clar que per fer-ho, s'ha de complir una condició inexorable, la seguretat que no hi haurà més ex.

Vent, 12h

2010-10-18T09:59:00.000+02:00

5 hores diàries per escriure un best-seller m'han dit, no recordo durant quant.

Podria fer malabarismes per aconseguir escriure un parell d'hores al dia. I per evitar els moments en blanc, em posaria Radiohead, la única música que em permet crear a màxima potència. La seva mescla de depressió i emotivitat encaixen perfectament amb l'atmòsfera que necessito per escriure.

Fa poc he descobert que la veu de Thom Yorke em fa qüestionar la meva sexualitat. Penso que si, a soles, em cantés Bulletproof...I wish I was, potser acabava fent alguna cosa que les meves hormones no m'havien incitat a fer abans.

Dos hores al dia. Vale. Només queda pendent el fet que potser servidor no serveix per escriure. Un petit detall. Les meves aficions em porten a pensar cada any que treballaré en una cosa diferent a la que faig. Que allò em farà sentir bé amb mi mateix. M'he sentit fotògraf. Dissenyador. Informàtic. Empresari. Fins i tot músic. I la constant és que tot el que no faig, és el que faig millor.

Estaria bé que existís un scanner de qualitat narrativa, introdueixes els teus escrits a una màquina com la de "jocs de guerra" i analitza el text per finalment dictaminar si val la pena o no. Les universitats de filologia n'estarien plenes. 50 cèntims i ja tens el resultat. Potser a periodisme n'hi hauria alguna també.

De fet encara seria millor una màquina que dictés per a què serveixes. Si no els cagadubtes vivim en la seguretat més insegura, que és la de mentir-se a un mateix donant-nos falses esperançes. El món hauria de ser una mica més Orwelià. O no.

Alcolea, 16h

2010-10-11T18:27:00.000+02:00

En Ferran es mirava al mirall i recordava les paraules que el seu professor de 3er d'EGB li va dedicar temps enrere. Aquell dia va reptar als seus amics a beure tippex. Evidentment ningú ho va fer, però un de la colla li va oferir 20 duros si ho feia. Va tardar poc en llepar-lo i, després de mostrar-nos la llengua blanca, empassar-se'l tranquil·lament. El professor va arribar aleshores i el va enviar directament a l'hospital. Va afegir: -aquestes ximpleries les pagaràs quan siguis gran!"-.

Poc podia pensar en Ferran que, 30 anys després, aquell tippex que encara circulava pel seu organisme anés a parar als seus ulls. Un matí, quan es va llevar, va mirar mig adormit la seva dona, li va acariciar els cabells i ella va fer un somriure. Quan ella va obrir els ulls va cridar presa pel pànic. Ell es va aixecar i va anar corrent al mirall del bany, on va confirmar que els seus ulls eren totalment blancs. Malgrat això hi podia veure.

La seva dona no podia evitar el malestar al mirar-lo i el va deixar. Ell sortia al carrer i la gent l'evitava, la família no contestava les seves trucades. Va perdre la feina i es va quedar completament sol. Capficat amb les paraules del seu professor, va decidir buscar-lo. El Sr. Benedé encara donava classes al mateix col·legi on va anar. Eren les cinc, si s'afanyava el trobaria aquella mateixa tarda.

L'antic professor sortia del col·legi amb el seu clàssic maletí de pell. En Ferran, amb els ulls tancats, li va demanar perquè li havia passat això. El professor li va dir: -Ferran, com sempre el teu problema és el teu egoisme. Sempre et va preocupar més ser un líder temerari que escoltar als altres. No tens els ulls blancs, els tens mirant cap endins".

Cinc hores després, en Ferran intentava donar la volta als ulls mentre era al llit. Els batecs del cor s'acceleraven, li faltava l'aire i la omnipresent veu del seu antic professor li ressonava al cap.

Va despertar. Estava banyat en suor. La seva dona era al seu costat.

Urquinaona, 18h

2010-10-05T23:15:00.004+02:00

Un home amb gorra de llana i aspecte deixat baixa a la parada de metro d'Urquinaona. Just a la plaça d'Urquinaona. Passa per davant d'un immens quiosc amb una activitat frenètica. L'home porta un petita banqueta plegable a la mà. Es sent engolit per aquella corrent humana que omple els carrers de Barcelona. Olors. Sorolls. Escapa de la massa i es dirigeix a una zona més tranquil·la amb bancs, alguns arbres i una mica de gespa. Tot té un color gris, i el banc queda ocult per centenars de deposicions d'ocells. Una estàtua absent. L'home la mira, per primera vegada des de la seva arribada es sent còmode amb algú.

Obre la banqueta, s'hi puja guanyant uns dos palms d'alçada. Somriu. Es treu el barret de llana i apareix un crani calb i brillant. Agafa aire i fa un crit amb tota la seva energia. El crit ressona per tota la plaça. La gent gira el cap d'immediat però ben aviat segueixen el seu camí.

El mateix home, arriba caminant a un poble de l'Empordà. La banqueta plegable a la mà. S'endinsa pels carrers i nota el la calor que desprenen les parets de les cases. Els so dels insectes i els ocells. Un gos pollós surt a rebre'l remenant la cua. L'home l'acarona. Tres dones xerren a peu de porta segudes en cadires de fusta. Ell les saluda amb un cop de cap. Elles saluden tímidament. Arriba a la plaça de la Vila i posa la banqueta a terra. Es puja i torna a fer un poderós crit. El gos gira el cap encuriosit. Les dones arriben corrent preguntant si està bé. I el crit no ressona.

Baixa de la banqueta i s'estira a terra. Plora emocionat mentre el gos li llepa la cara. Les sabates gastades deixen veure els mitjons foradats que emboliquen els seus peus. Per fi ha trobat el seu lloc, un lloc on les parets l'escolten.

A Partir d'ara les fotos del blog sense cap retoc :)

Camí del Mar, 2h

2010-09-27T22:16:00.004+02:00

Un luxós vaixell fabricat a Liverpool navega per aigües fredes ignorant el perill dels icebergs. De sobte un fort impacte i es comença a enfonsar, molts morts, congelats, ofegats, etc.

Però moments abans, dins del vaixell encara hi viu un descarat, que embriagat per l'alcohol, encara s'atreveix a fer humor de la situació. Amb les galtes vermelles, pren amb decisió una ploma i la mulla al tinter. Taca l'escriptori en aquesta operació. Rient, agafa un paper i comença a escriure. L'enrotlla i el posa dins d'una botella que omple amb sals de bany. La tanca i li dona un petó. Surt a la coberta i troba un espectacle dantesc que encara el fa riure més.

Llença l'ampolla ben lluny, es torna a riure pensant que encara li donarà al cap d'algú d'aquella multitud de persones que suren al voltant del vaixell. Quin final més trist si fós així.

Segles després una expedició que investiga l'enfonsament del carismàtic vaixell, troba una ampolla bastant apartada del lloc on descansa el vaixell. Un robot immens desafia la gravetat de la profunditat i la recull amb unes pinces metàl·liques. Arriba a la superfície. Expectació. Al laboratori es reuneixen al voltant de l'ampolla curiosos, científics i 30 càmeres. Aconsegueixen obrir-la. Els presents es queden contrariats, apropen lupes i intenten dissimular la seva cara de decepció.

El primer pla d'una càmera que s'aproxima al missatge de l'ampolla ens revela el text:

Tot el que us han dit, és mentida"

Al fons de la sala, un jove que ho veu en una pantalla, esclata a riure.

Amargor, 17h

2010-09-26T23:38:00.001+02:00

Em vaig endinsar a la fira, sonava música maquinera i olorava a fregits, en especial a pebrot.

Els firaires feien el possible per cridar l'atenció. Hi havia un que movia unes anelles als seus braços, amb elles s'havia d'encertar d'una manera precisa unes ampolles que giraven fent cercles. Uns ancians amb una paradeta antiga esperaven que algú els pagués algun cèntim per veure cap a on anirien els cobaies que tenien tancats a una petita gàbia. Senyores amb canyes de pescar petits ànecs. El del bingo fent monòlegs per animar la clientela a guanyar uns premis de dubtosa qualitat. Curses de camells. Escopetes trucades. Núvols de sucre. El tren de la bruixa.

I jo que ja he perdut la màgia, envoltat de quillos on abans veia companys. Esquivant cotxets de nens petits que abans ignorava. Aclaparat per la música i llums que abans m'excitaven. Sentint por on abans sentia aventura. Enyorat dels "amors" de 15 anys; podia passar tota una setmana a la fira simplement perquè de tant en tant hi anava una noia que m'agradava i allà em quedava jo...mirant-la...un moment de pau entre tota aquella cridòria, el gran premi era que em tornés la mirada.

Deu ser que em desagrada que trafiquin amb les nostres il·lusions.

Carrer del Tigre, 19h

2010-09-21T23:43:00.001+02:00

Si acosteu un got de vidre a la pantalla podreu escoltar el què deien:

- Si t'ho demanés saltaries?-

- No -

- Per què, no m'estimes? -

- T'estimo, però no faré tot el que em demanis -

- Però si jo salto et quedaries sol -

- Trobaria un altre amor -

- Tan fàcil? -

- No, em costaria, però ho aconseguiria...perquè, et molesta? -

- Una mica -

- Doncs no et tiris -

- No saltaré, no et vull perdre -

Francesc Cambó, 23h

2010-09-07T21:37:00.007+02:00

Es va despertar amb el mateix fàstic de cada dia. S'havia adormit i despertat amb els anuncis de la tele, on oferien poder tenir un penis més llarg, un cos escultural, un difusor de pintura, una fregona que gira...anunciaven quina era la dieta que s'havia de fer per perdre aquells quilos de més. També parlaven de la depressió post-vacacional. De sobte alguna cosa va esclatar al seu cervell, si la gent acceptava la seva mediocritat i la maquillava amb aquestes bestieses, ell ho canviaria.

Es va dutxar, es va vestir, va sortir al carrer i amb dos pots de benzina de zippo que va comprar prèviament, va entrar a una gran llibreria. Va ruixar de benzina la secció de llibres d'auto-ajuda, no es podia jugar amb la inseguretat de les persones i menys per fer-ne diners. Mentre la gent cridava i corria, ell va encendre un llumí i el va llençar contra els llibres amb la fredor que dona el convenciment. El foc es va estendre ràpidament i ell reia endimoniat.

Va sortir de la botiga cridant com si es tractés d'un client més, tothom el va ignorar i es va quedar dret entre tota la gent que mirava l'incendi encuriosida, alguns deien que un boig ho havia cremat, hi havia gent plorant, altres amb cremades i amb el cos ple de cendra. Tots plens de cendra. Tots grisos i iguals. Ningú va entendre el seu objectiu. I el seu objectiu es va tornar en una mediocritat més. Amb llàgrimes als ulls va tornar a entrar a la llibreria en flames.

Meridiana, 9h

2010-09-02T23:12:00.005+02:00

Un armari immens. La fusta dels prestatges descansa cremada pel temps. Una princeseta coberta per un dit de pols regna sobre una petita caixa rosa, mira encuriosida el paisatge que li ofereix la porta oberta. Olor a naftalina.

Ell jeu al llit, recolza les mans als pòmuls i es treu les sabates amb el peu contrari. Es despulla. Deixa que la fresca de la nit estiuenca entri per la finestra i apaga el llum. S'estira. Vol dormir però el seu cap no el deixa. Posa un braç sota el coixí com a ell li agrada però no funciona. S'abraça amb un braç, amb dos, intueix la presència d'un mosquit, i amb el seu cos nu es recargola fins adoptar una posició fetal de protecció. Té els peus freds i els encreua. Entra força aire. S'encongeix més, tensa totes les articulacions i de sobte es troba fet un nus. Un nus humà. Una massa de carn i ossos amb forma poc definida de la que no se'n pot sortir.

Obre els ulls intentant entendre la situació, es veu lligat per les seves pròpies extremitats i vol cridar però està tan encongit que no pot ni articular una paraula. Lluita durant hores, pensa que potser amb la suor se'n podrà desfer. El sol apareix per veure la seva lluita en va. L'únic que pot veure ell és el sostre blanc i una part de l'armari. La princeseta el mira i li somriu durant dies. Ell comença a fer olor a naftalina i la pols se li acumula, fins i tot als ulls oberts i secs que busquen una explicació.

Casanova, 17h

2010-08-30T22:38:00.004+02:00

Un altre dia més. Ja han obert. Les llums neutres s'encenen i m'il·luminen. El marc de fusta que em rodeja de fa més de trenta anys observa l'escena impertèrrit. Estic sol a una sala d'uns vint metres quadrats. Les parets són blanques. La gent comença a passar poc a poc, primer grups d'estudiants, després avis que aprofiten els descomptes per a jubilats i per la tarda apareix gent jove interessada en la cultura o que simplement fan el paperet d'intel·lectual mentre em miren distrets. Alguns llegeixen la petita fitxa que està al meu costat, on hi figuren les meves característiques així com l'home que em va pintar.

Però aquesta tarda un jove em mira fixament, m'ha mirat des de diferents punts de vista, assegut i dret. La seva expressió sempre ha estat interrogant. Per primera vegada en força temps m'he sentit incòmode. Els humans miren cruament els quadres, no tenim cap intimitat. Per desgràcia jo sóc un quadre abstracte i tinc poca vida, la que els humans m'atribueixin, a altres llocs he conegut alguns paisatges romàntics amb cèrvols, persones i natura que feien pinya davant d'aquesta nuesa a la que ens sotmeten. Va bé tenir companyia quan comença la negror de la nit al museu. Com envejo aquell Delacroix que vaig conèixer al Louvre.

El noi s'acosta amb cara de pocs amics, per un moment penso que serà un boig que em vol estripar. Però es queda dret a dos pams de mi i em crida "No t'entenc!!". Mostro indiferència. Un daltònic més.

Enamorats, 18h

2010-07-20T22:59:00.003+02:00

Ella seia rere un mostrador que només deixava veure la seva cara, vestia una pulcra bata blanca amb tres bolígrafs guardats a una petita butxaca a l'alçada del pit. La llum que es filtrava per una d'aquelles finestres on hi han enganxat un plàstic per evitar que el sol es faci molest li donava al seu cabell recollit una tonalitat vermellosa. Contestava el telèfon amb uns auriculars amb micròfon integrat. Les seves faccions eren dolces i atenia amb un somriure d'orella a orella.

Donava la benvinguda als pacients del doctor i després els passava un petit rebut on havien de signar. Ho guardava tot dins l'arxiu. Quan acabava la jornada xerrava una mica amb el doctor, preparaven l'agenda de l'endemà i s'acomiadaven. Llavors naixia el seu univers particular dins aquell minúscul espai.

Obria l'arxiu per comprovar totes i cadascuna de les firmes, les mirava somrient, les repassava amb el seu bolígraf verd com si volgués imitar-les. Les signatures tremoloses li provocaven nostàlgia, pensava en l'avi o avia que ho havia signat. Li divertien les signatures infantils que normalment eren el nom del pacient amb una perfecta lletra rodoneta. La gent decidida signava amb força sobre el paper, la insegura utilitzava poca tinta, les persones complexes tenien firmes amb molts garbots i així un interminable ventall de gent a la que ella etiquetava. Però aquell dia li va sobtar la signatura d'un pacient, la va trobar la signatura més bella que mai havia vist. Va recórrer amb els dits totes les seves traçades, cosa que mai feia per evitar que s'embrutés el paper. Fins i tot la va ensumar de ben a prop per olorar la tinta.

Va revisar la fitxa del pacient per comprovar que es tractava d'un noi dos anys més gran que ella, havia tingut una fractura de turmell i estava en recuperació, en dos setmanes tornava a la consulta.

Aquelles dues setmanes va tenir la sensació d'estar boja per enamorar-se d'una persona per la seva signatura, però no podia negar els seus sentiments. El matí previ a la visita es va empolainar com mai, i pel passadís que portava a la consulta, els seus companys i companyes li van dir tota mena d'afalacs.

La jornada va passar com si la sorra del rellotge fossin pedres immenses. Tres hores després ell va arribar. Ella es va ruboritzar. Ell li va parlar, però ella va ser incapaç d'articular paraula. No podia parar de mirar-lo mentre el cor li bategava més fort que mai, conscient que no havia errat en el seu anàlisi. El doctor acomiadava una altra visita i es va trobar amb l'estranya escena. Somrient va donar-li la mà al pacient i el va fer entrar a la consulta mentre ella recuperava la consciència.

Ella va acomiadar a la pacient que acabava de sortir. Al cap de deu minuts ell va sortir de la consulta resolt, i ella va baixar la mirada i es va concentrar en donar-li una correcta atenció.

-El doctor li ha dit que torni?- va xiuxiuejar ella.
-Si, en dos setmanes- va dir ell.
-D'acord...li importaria fer una signatura aquí si us plau- va dir ella mostrant-li el paper.
-Li importaria que quan plegui anéssim a prendre un cafè?- va dir ell.

Diputació, 15h

2010-07-15T20:42:00.001+02:00

Suposo que més d'una vegada heu pensat com deu ser treballar a un pàrquing, imagineu que la persona que hi treballa s'entrega a la depressió que comporta estar tancat a un lloc sense una engruna de llum.

El Sr. Lluís entrava ben d'hora a treballar. Durant més d'un any vaig observar els seus costums així com la seva curosa manera de treballar. Tenia el pàrquing net com una patena. Tot el barri el coneixia, i viceversa. A mig matí agafava una taronja i dins la seva petita cabina, la pelava i se la menjava sense tacar res. El rodejaven una sèrie de caixes plenes de fitxes de llogaters o propietaris de places de pàrquing. Una bufanda del Barça. De tant en tant sortia a peu de carrer, on es fumava un caliquenyo vestint el seu inseparable batí blau.

En Lluís m'havia avisat d'una plaça davant de la meva, per si m'interessava. Com l'anterior llogater em pujava el preu li vaig dir que si. Davant meu va trucar al propietari per dir-li si me la deixava més barata. I així ho va fer. En Lluís és un home que sap convèncer a la gent, perquè com em diu "som persones".

Mentre parlava amb ell em va dir que es jubilava. En cinc minuts de xerrada, tres persones van venir a acomiadar-lo. Una senyora es va emocionar i es va posar a plorar, en Lluís va somriure i la va tranquil·litzar assegurant que encara no era mort. Però la senyora plorava també per una figura que si ha mort, la de l'home de barri, que converteix un barri en un petit poble. La d'un home, que tot i treballar on treballava, omplia de llum l'indret més fosc.

Ara tres treballadors l'han substituït, desconec com es diuen.

En Giralt El Pellisser, 22h

2010-07-15T01:03:00.006+02:00

Volia escriure un conte sobre un porus que no pot suar. Envoltat per cents de mils d'altres porus que treballaven diàriament amb molt d'esforç. Treball que consistia en eliminar la suor que els passava per sota, com si fossin pous, i lluitar contra les inclemències que la seva propietària els provocava, a saber: variació de temperatura, enfonsament progressiu dels porus (cosa que els feia treballar més per treure la suor), i el pitjor de tot, la dona es maquillava i els deixava una superfície fangosa que els impedia actuar amb normalitat.

El porus que no suava era molt criticat, perquè tothom pensava que no treballava, però la realitat és que ell treballava més que les parpelles. S'ubicava sobre el llavi d'una bonica dona. El seu esforç feia que al final es convertís en una piga, que amb el temps va anar creixent molt.

La dona es feia especialment famosa per aquella piga i els porus envejaven la situació de l'abans denigrat porus que no suava.

Però he pensat que era una història molt estúpida, com tots els contes amb moralitat*. I llavors m'he dit que escriuria un conte d'un conte sense moralitat, l'únic de la llibreria que era denigrat pels altres perquè no en tenia, però que finalment era un èxit perquè la gent cercava quelcom diferent.

I després m'he trobat escrivint aquí. Sense moralitat. Només un munt de lletres que et fan perdre una estoneta de vida i amb sort provocar un petit somriure, o com a mínim un pensament fugaç.

*altrament coneguda com a "moraleja"

Silenci de Tetuan, 20h

2010-07-11T00:05:00.002+02:00

En un estira i arronsa la llibertat i la inseguretat van d'un costat a l'altre com si juguessin a la corda. És una baralla mil·lenària, en ella han caigut científics, dones, i societats senceres per no fer el què alguns creien que era correcte.

La llibertat no té límits. La inseguretat només ens crea por i ens deixa tancats a unes cel·les d'on no volem sortir. Les persones que senten inseguretat necessiten que algú els ajudi, i habitualment qui més crida és qui dona més seguretat.

Per a tots aquests que s'han deixat sotmetre a la por, no tingueu complexes, tots podem formar part d'un projecte engrescador i obert, que signifiqui un canvi històric. Des d'avui, podeu silenciar la vostre por amb el crit, lliure i segur, de més d'un milió de persones que han demostrat que l'únic que volem, és ser fidels als nostres sentiments.

Vosaltres sou l'autèntic secret per equilibrar el país. Sou el mocador del joc de la corda. Perquè no podem construir un país basant-nos en l'odi a l'altre, però tampoc podem fer-ne un amb gent que no hi creu.

Plaça del Vapor, 23h

2010-06-27T16:53:00.002+02:00

Hamster Killers from Barrut on Vimeo.

L'anhel dels 18 anys ha arribat als 30. No tenim l'aspiració de ser ídols de masses, ni arribem a ser bons, però de tant en tant els accents punk, fosc, indie i indefinit es posen d'acord en un estil eclèctic. Només per 30 segons així val la pena estar assajant un any.

Fem rock-noise, més tirant a noise que a rock. Demano a sovint fer música més "delicada", per això els dedico aquest vídeo a la gent que m'ha permès complir un humil somni. Si us fixeu...tampoc quedem tan malament amb aquesta música.

Visca Hamster Killers, o Killer Hamsters, o Redrum, o Mateu V.O.S.!

Siracusa, 18h

2010-06-25T00:39:00.001+02:00

Beure Fanta llimona em fa grinyolar els queixals. Menjar pipes em dona molta set per les nits. M'agrada el Drácula de frigo. M'agrada menjar un "bony" i després una coca-cola perquè llavors és com menjar un Drácula. Però no m'agrada llepar el pal de polo del Drácula quan està sec.

Com a vegades penso que sóc bastant autista, m'agrada recordar que m'emociono. Amb el temps un ja no recorda si realment té emocions, o les oculta. Clar que sóc hipocondríac i encara segueixo viu, cosa que com a hipocondríac suposa un fracàs absolut. Un hipocondríac és un patètic endevinador somatitzat.

Tinc fòbia a les arrels de les plantes. Prefereixo el nesquik i begut molt poc a poc. A l'estiu bec llet amb grosella. Em quedo absort quan miro focs artificials. Amb el mar em sento infinitament petit, però a casa. M'agradaria haver nascut als 50. Sóc obssesiu i impulsiu. Bastant egocèntric, però qui collons no ho és? a cada casa hi ha un mínim de tres miralls. Dic molts tacos i quan més escric en català més em dono conte que no en tinc ni idea. Sent com sóc em sento molt afortunat que hi hagi gent que es senti còmode amb mi. Penso millor de nit que de dia, llàstima que de nit dormo.

Tot i que cada cop em conec més, quan aquell cony de focus gegant al que anomenem sol m'il·lumina, baixo la vista enlluernat, veig la meva ombra enganxada als meus talons, i penso: Què collons sóc? M'haig de comprar unes ulleres de sol.

Joan de Peguera, 4h

2010-06-21T00:28:00.004+02:00

La Lourdes i en Miquel van decidir criogenitzar-se fa un parell d'anys. No els agradava el món on vivien i tenien esperances de poder viure en un món millor. L'última nit van sortir a sopar al millor restaurant, van anar a ballar i van acabar la nit fent l'amor fins l'esgotament.

El dia següent es van acomiadar en una freda sala d'espera decorada amb cartells publicitaris amb la imatge d'una nevera amb l'eslògan "Obre-la quan vulguis". Simpàtiques dones amb bata blanca els van cridar i van portar-los a les respectives sales de criogenització. Tots dos van tancar els ulls, tots dos van pensar amb l'altre.

150 anys després van despertar, es van retrobar en un món estrany que els va agradar, però encara els va agradar més l'oportunitat de mantenir-se joves al llarg dels anys. Així van començar una cursa contra el temps, quatre aventures més esquivant-lo, passaven el temps suficient a una època com per reunir suficients diners per tornar a fer-ho.

A la sisena, 1.300 anys després de l'inici de l'aventura, en Miquel va tornar a despertar, les seves pestanyes seguien blanques i notava l'horrorós mal d'estómac que li produïa la reanimació. El reconfortava pensar que aviat es trobaria amb la seva eterna estimada. Però aquesta vegada hi havia alguna cosa diferent. Un holograma tridimensional el va fer seure a un despatx per dir-li que lamentablement la Lourdes no havia pogut despertar aquella vegada.

Va abandonar corrent la clínica, estaven al subsòl, havia de pujar els ascensors que el conduirien a la superfície. Va escapar de totes les mans que el van impedir anar a l'exterior, va obrir totes les comportes que va trobar, per fi va sortir i va poder veure una debilitada llum de sol, com una posta de sol. Notava que li faltava l'aire. Trobava a faltar la Lourdes, la seva pell s'anava cremant, i mentre queia de genolls, l'horroritzava l'estranya sensació de no poder plorar.

Passeig de Sant Joan, 9h

2010-06-11T23:44:00.004+02:00

Torno a estar avorrit a la feina, el tabac està a la taula com a únic símbol de llibertat. Avui la música no sona bé, Bombay bicycle club, Mew, Edward Shape and the magnetic zeros...em sonen vulgars, així que deixo que Little joy em rescatin.

Ja no em queden ni ungles ni pells properes per mossegar, em concentro en el meu teclat i teclejo sense sentit. Què bonic és el só de teclejar quan és propi, quan és d'un altre fa bastanta ràbia. Com el só dels passos, o dels glaçons de gel.

Decideixo enfonsar els dits sobre el teclat, i per a la meva sorpresa les tecles s'han convertit en tecles de nata. Segueixo enfonsant els dits i descobreixo que no hi ha límit, entro el canell, el colze i a l'alçada de les espatlles aixeco la vista per veure si hi ha algú a l'oficina. Ni Déu. Torno a enfonsar-me, ara hi entro decididament el nas i després hi entro la cara sencera.

A dins hi puc veure un món totalment diferent, la nata del teclat, de color negre, ha caigut sobre la gespa de color rosa. Els arbres em rodegen, però no tenen fulles, són núvols de farina negra. Avanço per un camí ben marcat, ara caminant ara nedant. Em trobo amb el senyor Pantone, un home que vesteix de blanc i negre i renega dels colors. Em dona una poma blanca i se'n va. Vaig a donar-li una queixalada però de sobte noto que algú estira els meus peus cap amunt. Jo m'hi vull quedar i m'hi resisteixo. Impossible, la força que m'estira és superior. La dona de fer feines em sacseja i desperto. La baba em regalima de la boca, té gust a poma. Torno a ser al món real, al món on les menstruacions es sincronitzen i les botzines dels cotxes sonen en fa.

Coll de Portell, 10h

2010-06-07T10:27:00.000+02:00

Vet aqui un post ple d'egolatria, i que parla en tot moment d'un punt de vista professional.

De petit em van fer un test d'aptitud a l'escola, en una escala de 0 a 100 vaig treure un 95 en aptituds relacionades en ajudar als altres, concretament especificava que les labors del sacerdoci eren molt apropiades pel meu caràcter.

Mai més he confiat en els tests, no va detectar que en realitat era un egoista, avariciós i que en aquella època tenia les hormones tan alterades que ni m'hagués passat pel cap entrar a una fàbrica de cures.

Els especialistes no em van ajudar i no vaig saber per on tirar i així han passat uns anys, fins ara. He descobert que necessito l'aprovació dels altres per fer un pas endavant i no per que sigui un gandul (que si), o sigui insegur (que també), sinó perquè sóc un covard, que davant la por de fracassar ha preferit existir. He fugit de mi.

Sant Pere més Baix, 19h

2010-05-27T23:07:00.006+02:00

Quan puc passejar pel carrer em fixo en infinitat de detalls que per la rutina passen desapercebuts, l'Amadeu, en canvi, baixa la seva mirada i esmola els ganivets dels bars ignorant el que passa el seu voltant. Ja n'ha vist de tots colors i res li crida l'atenció. Per això té una mirada sabia, sabia de carrer, i al veure'm s'ensuma alguna cosa.

Li pregunto si li puc fer unes fotos i fer-li algunes preguntes, em contesta encongint les espatlles. Què et priva de parlar amb mi?, sóc una persona, deu pensar ell.

L'Amadeu m'explica que fa 40 anys que es dedica a això, que alguna vegada l'ha ajudat una noia colombiana, però que ella el va deixar penjat perquè va trobar feina a un bar. El seu art és genuí i es queixa de l'aparició dels esmoladors que van amb furgoneta. Estic d'acord amb ell, la seva figura és entranyable, sobretot el seu anunci fet amb una flauta de pa*, de la que diu ser un autèntic mestre (tot i que ara no les fan com abans perquè són de plàstic).

El deixo amb la seva mil·lenària Vespa amb esmolador integrat, tranquil·litzat perquè em diu que es guanya bé la vida, però amb la nostàlgia que em provoquen els que s'aferren a un passat millor.

* fe d'errates: de pan, afortunadament hi ha gent que estudia. Gràcies rothkovic

Ramalleres, 19h

2010-05-20T22:21:00.001+02:00

De vegades em falta l'aire, noto el sostre fosc, i molt a prop del meu cap. El cap em dona voltes i de sobte em trobo assegut a la feina sense saber que hi faig allà. Aquesta sensació ve com un cop. Com si m'hagués adormit i despertat en un nanosegon.

Abans m'abandonava a la desesperació, a l'ansietat. Ara he descobert una solució. M'excuso i pujo discretament al terrat. El meu terrat. Deixo que el sol m'escalfi la sang, em passejo sol per un terrat que podria ser el de qualsevol edifici. Els terrats fan olor a sol, i a dipòsits d'aigua. Quan hi sóc recordo l'olor de la roba estesa de quan estava a Sant Feliu. El terrat etern on hi passava llargues hores, des d'on grimpava per les teules de les cases dels veïns, des d'on mirava com llampegava i feia les primeres observacions a les estrelles. De fet jo no mirava les estrelles, elles em miraven a mi i es reien.

Un altre il·lús que ens vol tocar, pensarien.

Boters, 17h

2010-05-06T23:35:00.004+02:00

De ben petit els meus pares em van comprar unes vambes de les que encara en tinc record, unes Springbox vermelles, durant molt de temps vaig creure que aquelles vambes em feien córrer més. Quan vaig fer aquesta reflexió obertament, tothom se'n va riure. Amb el temps crec que no estava mal encaminat, si mentalment estàs fort, rendeixes més. Tots hem tingut aquelles vambes que ens han fet sentir poderosos, capaces de fer-nos caminar sense sentir els peus. I tots ens hem quedat enganxats a un aparador on se n'exposaven.

Durant anys he volgut seguir aquell criteri que diu que l'elegància d'un home comença pels seus peus. També he preferit gastar-me els calers en vambes "de marca" abans que comprar-les al mercadillo. Puc assegurar que les he cuidat i rentabilitzat, totes les que he tingut m'han durat un mínim de 5 anys. Ha estat el meu particular homenatge a Imelda Marcos.

El cas és que el color sempre m'ha atret en aquest calçat, i, abans que abandoni els colors llampants i vesteixi sabates fosques, vull recordar-les per sempre. Perquè potser quan tingui 80 anys i rellegeixi aquest bloc, tornaré a tenir ganes de comprar unes vambes que em facin sentir que puc córrer més.

També faré fotografies de totes joguines dels meus fills si algun dia en tinc, no vull que oblidin com era allò que els feia sentir que la vida era màgica. No vull que oblidin el color.

PD. Hola Barrut! quines ximpleries deies eh?

Dr. Zamenhof, 8h.

2010-05-04T18:10:00.008+02:00

Ell la troba a la feina, no, millor mentre dinen. Són companys. Masteguen junts i algunes vegades creuen les mirades. No són mirades normals, són de desig. Però ella té parella i no vol ni parlar amb l'estrany perquè sap que si ho fa obrirà una porta que vol ignorar. Ell jeu capcot i mostra fredor.

Ja de nit ell la mira i, no...no, ell la dibuixa. Pensa que mentre la dibuixi podrà fer el que vulgui amb ella. Tant és la seva traça com a dibuixant, que pràcticament és nul·la, ell la veu enmig d'aquell garbuix de tinta. La dibuixa gentil, obscena, grollera, delicada, satisfà els seus instints més perversos i quan la son es fa inevitable cau sobre els esbossos adormit.

Ella torna a casa amb el seu marit, o encara millor, surt amb les amigues a fer una cervesa i coneix a un individu bastant atractiu, encerta en els preludis copuladors i acaben embotits a un fastigós bany de discoteca que fa olor a lleixiu. Ella tanca els ulls i acaricia les mans de l'individu, entre totes aquelles olors creu sentir el perfum del seu company de menjador, i es deixa portar.

O no...de fet només són un parell de desconeguts que mengen d'una carmanyola.

Arimón, 11h

2010-04-30T00:01:00.002+02:00

Alguns dies visc una realitat en la que no encaixo. Físicament hi sóc present, però no sóc plenament conscient dels meus actes. Són dies en els que em sorprèn que les meves cames m'aguantin, miro les meves mans i no identifico el cos que em conté. Llavors intento cercar un mirall, quin gran descobriment! amb el seu reflex neix la reflexió. És el de sempre. La carcassa que em recobreix, una mica més envellida i grassa amb el pas dels anys, però la mateixa.

Aquests dies coincideixen amb els que un heroi anònim surt al carrer per intentar arreglar el món amb petits actes. Vesteix capa i antifaç. Es mou silenciós pels carrers de la ciutat, atura les mans dels carteristes, porta les bosses a les velles i ajuda als cecs a creuar el carrer. Dins seu, escolta milers de veus que l'admiren i el fan sentir orgullós. És capaç de percebre petits detalls, però sempre evita els reflexos. Sempre evita els miralls. Són el seu punt feble. Només que els miri, es torna una persona anodina.

Abdó Terradas, 15h

2010-04-22T23:13:00.004+02:00

Descartant les marranades, com a mamífers hem menyspreat l'ús del dit petit. Curiosament la tecnologia està convertint tot allò que era gegant en petit, però nosaltres hem seguit optant per utilitzar els dits més grans.

Excepte en el camp de la música, on grans instrumentistes utilitzen el dit petit com si fos un més, com una eina més de precisió. Tot i aquesta demostració d'habilitat, seguim denigrant aquest dit.

Com les causes perdudes sempre m'agraden, he decidit donar-li més ús. Desde fa una setmana truco l'ascensor amb el dit petit, canvio els canals de la tele, remeno el trackpad i en una de les meves grans perversions, l'enfonso dins el pot de nocilla i em delecto amb la seva textura i el seu gust.

La platja, 17h

2010-03-31T16:18:00.000+02:00

La memòria eterna del mar se't mostra descarnada amb la seva brisa, és un despertar de migdiada etern. Les gavines planegen al ritme de les seves cordes i alguns grans de sorra descansen sobre la teva pell. Grans triangles de llum dibuixen el blanc de les cases i el só llunyà d'una barqueta pescadora fa el ritme. T'aixeques i et remulles els peus vora el mar, i llavors et dones compte que el mar se t'acosta, que les ones et volen abraçar i portar-te a llocs secrets on contemplar la vida és viure. T'hi capbusses i treus el cap mentre els ulls et donen la volta per dins. Reculls els teus cabells mullats i sures. Les algues ballen al compàs. I la cançó flueix com el peix que neda dins l'aigua. Una cançó d'estiu i de mar. I els molt cabrons són noruecs.

Rogent, 17h

2010-03-26T14:03:00.003+01:00

Si et vols relacionar amb moltes persones, el més important és no començar valorant les coses positives. -Quina mala cara fas-, -quines ulleres fas-, -quina panxeta noi-, són comentaris que aporten molt més a nivell social, perquè en el fons ens agrada recrear-nos en la merda aliena. Però també en la pròpia. Somatitzem aquesta sensació de ser una porqueria i l'expressem obertament, tot i que en el fons sabem que som poc menys que perfectes, només faltaria.

A l'ascensor, si hem de parlar del temps, no ho farem sobre el dia assolellat que fa. Direm -quina porqueria de temps-, -quin fred que fa-, però no penseu en dir -quin sol més agradable fa avui!-, significaria la vostra mort social. No parleu d'aquell augment de sou que us han donat, parleu de la vostra frustració tenint un sou penós.

Fins i tot als lavabos tenim aquesta actitud, quan tot està perfecte ningú penja un cartell per dir -fixeu-vos en quin lavabo més collonut-, però ens recreem en comentar -que n'és de porca la gent, i això que hi vam posar un cartell-. Millor parlar de les desgràcies d'artistes musicals -ja no sonen com abans- que parlar de bons treballs. Millor dir que una peli és un pal abans que dir que t'ha emocionat.

Tota la resta només us provocarà solitud, perquè ningú vol saber-ne res d'algú que és feliç i pugui rivalitzar amb la seva felicitat, o infelicitat.

Or, 24h

2010-03-24T08:00:00.002+01:00

Ja fa un any que en Roc va canviar el món.

Mig adormit al llit mentre escoltava fastiguejat les notícies, va decidir que el dia següent portaria a terme una acció reivindicativa, que en principi no tindria gaire èxit a jutjar per la mirada que li va fer la seva dona quan li va explicar la idea.

L'endemà va començar a guardar totes les monedes que li van passar per les mans i per la nit, quan va arribar a casa les va contar somrient com un nen. Havia aconseguit reunir 53 monedes. Va repetir aquesta acció durant els següents dies, canviava diners als bancs, recollia qualsevol cèntim que es trobés pel terra. Va publicar un bloc on contava les monedes que ell, i els seus followers, anaven recol·lectant. Les xarxes socials van fer ressó de la seva acció. En menys d'un mes ja portaven més d'un milió de monedes. Van començar a contractar espais per emmagatzemar les monedes. La seva iniciativa poc a poc va anar adquirint unes dimensions inesperades i es va estendre mundialment.

L'èxit no s'explicava sense l'objectiu d'aquesta missió. En Roc s'havia proposat treure del mercat totes les monedes. Les fàbriques de moneda es veurien de cop obligades a fer més moneda, que te un cost més elevat que fer bitllets. Els indicadors macroeconòmics es podrien veure afectats quan més repercussió tingués la seva acció, i per la naturalesa de l'economia no podrien fabricar més diners així com així. Tot i que alguns governs van demanar la il·legalització de la moneda, ja era massa tard. Ara podria complir el seu objectiu.

Un any després en Roc ha aconseguit que la gent tregui de la circulació la pràctica totalitat de les monedes de tots els països, fins i tot s'han afegit els països més pobres. Ara la seva organització negocia amb els governs de tot el món l'ús d'aquelles monedes, condicionant els alts estaments. La reutilització de les monedes, òbviament té un període de caducitat com va pensar en Roc, es fa en petites quantitats a canvi d'aliments i aigua per a tothom, sistemes sanitaris dignes, millors condicions de vida, més escoles...

Ara la seva dona, quan se'n van a dormir, el mira somrient quan aquest abraça el seu coixí.

Grunyi, 20h

2010-03-17T23:37:00.005+01:00

Voler sortir al carrer per presumir de la teva felicitat, com quan surts del cole després de tenir bones notes, com després que la noia que et fa tilín et miri i et dediqui un somriure, com després del petó amb aquella persona especial, com quan vas en moto i un nen en cotxet et mira fixament i et saluda somrient, com quan en Guardiola plora per aconseguir el més gran en el món del futbol, com veure la neu caient i com la gent s'acumula a les entrades dels edificis rient i fent guerres de neu, com quan aconsegueixes pujar una muntanya que t'ha costat esforç, com quan arriben les vacances, com quan arriba la primavera, com quan el blau del cel és gairebé elèctric, com quan ens trobem.

Com quan de cop et trobes a un lloc inesperat i estàs feliç, tan feliç que et fa mal, que trobes que el món és massa petit per compartir la teva felicitat, que pot traspassar els núvols, sortir de l'atmosfera, fer un passeig per la via làctia, orbitar al voltant del sol i tornar pletòrica. Vols fer-ne partícip a tothom. I si estàs sol busques el telèfon i marques el telèfon d'algú. Com quan parles sense parlar i la gent et mira amb un somriure als ulls i notes que d'alguna manera els contagies felicitat. Com quan et despertes amb la llum del sol i el primer que veus és un somriure mig adormit.

En comptes de buscar tantes vacunes, algú hauria de buscar una manera de crear una pandèmia de felicitat. Fins a un punt que fins i tot faci fàstic.

Mirallers, 12h

2010-03-07T14:47:00.002+01:00

Dels àlbums fotogràfics ja s'ha dit de tot. Una humà corrent haurà vist fins als 30 anys uns 100 àlbums de fotografies, però sempre troba alguna cosa adient a dir. "Què bonica aquesta planta", "Què gran que és", o "quin dia més bonic que feia".

Tots aquests comentaris surten en un moment mentalment excrementós, un humà com tu et passa per la cara tot el que ha fet, i a sobre vol de tu comentaris pertinents i correctes, quan en realitat estàs pensant que és un malparit per haver viscut aquell viatge, o potser penses que la seva boda és una horterada.

Paral·lelament la nostra ment segueix el seu camí lliure, i pensa en què fer quan acabi aquella tortura. Intensitat creativa concentrada. Una altra situació per trobar inspiració en estats pessimistes, truqueu a aquell amic/ga que fa temps que us vol ensenyar l'àlbum del seu viatge i passeu una tarda amb ell/a.

(Espero que això no senti precedent, amics, valoro la vostra felicitat independentment dels viatges i bodes que hagueu fet.)

Carrer de les Tres Senyores, 4h

2010-03-01T18:31:00.002+01:00

Amb les rajoles, el so al bany rebota, i potser per això ens posem a pensar en 25 coses mentre la naturalesa exerceix la seva força vital. Potser pensem tant perquè hi han idees que reboten a les parets, com si fossin energia que algú ha deixat allà per oblit.

De fet he traçat un pla per anar a lavabos de museus a agafar bones idees. N'estic tip de llegir llibres o cercar coses per Internet. Faré una aplicació, es podria dir crapbook, on la gent informi dels banys on més es pot inspirar un. Aturats i dissenyadors, que pràcticament és el mateix, faran cua per entrar als banys que curaran la seva decadència creativa. Tard o d'hora enyoraré poder fer de ventre al lavabo de can Murakami. Descobrir que el paper higiènic no es desembolica bé perquè només he agafat una de les dues capes, i fer-ho a can Monzó!.

Amb el temps, Dan Brown farà llibres on exposarà la veritat sobre el bany dels fundadors de totes les religions. Tothom llegirà entre línies que els inventors de la religió, en comptes de pensar, miraven com n'era de bonica la seva pròpia merda. I en Tom Hanks en serà el protagonista.

Tapineria, 12h.

2010-02-22T01:02:00.004+01:00

En moments de pausa, sempre m'ha agradat trobar imatges a les rajoles de fòrmica, amb una mica d'imaginació és fàcil trobar-hi cares o paisatges. Però aquest dia l'espera va ser molt llarga.

Influenciat per haver vist Àgora, i dins d'aquell desordre, em va semblar veure les diferències entre humans, negres, grisos i blancs. Generació rere generació hem permès que alguns s'apropiïn de la fe. La fe d'altra banda és una manera d'entendre la veritat, una veritat.

Sense haver-hi una veritat existencial, és difícil pronunciar-se quan es tractar d'abraçar una fe, de manera que la fe hauria de ser de lliure elecció a fi d'entendre que, objectivament, és l'assassí més cru de la història de la humanitat. Per ella els homes més sagrats han decidit renunciar als seus principis.

Però quan una civilització pot arribar a unes conclusions com que la veritat no és un tòtem sagrat i monocromàtic, normalment és destruïda per una altra que n'imposa una. I això és la condició humana, una rajola de fòrmica immòbil que per estètica, curiosament, sempre està per sobre de la mescla del ciment.

Pelai, 11h

2010-02-10T09:00:00.005+01:00

La Mariona es va llevar com cada dia, amb la llum del sol entrant per la finestra. Es va estirar tant com va poder i es va llevar. Una dutxa ràpida la va despertar del tot, es va pintar una mica els llavis assaborint amb la llengua el seu gust. Després d'un cafè va agafar les claus del moblet del rebedor i se'n va anar cap a la feina.

Deu minuts després d'un passeig pel bodegó en moviment que era la ciutat, va prémer l'intèrfon. Va saludar els companys, va agafar dues ampolletes d'aigua i després d'una petita reunió va entrar a l'estudi. A la pantalla s'hi projectarien les imatges que ella doblava. Es va col·locar els auriculars, va posar el guió sobre el faristol i moments després començava el doblatge de "Plaer anal a Torredembarra".

El transcurs de la pel·lícula era absurd com sempre, les escenes sexuals apareixien com atacs epilèptics. Gemecs, precs, ordres...va ser llavors quan se li va escapar una mirada a en Víctor, el seu nou company de doblatge, a qui d'entrada ni va mirar, era una cosa que mai li agradava fer. Ella va veure amb curiositat què feia ell quan no cridava, i li agradava com sonaven els seus silencis.

Quan van acabar, en Víctor li va demanar discretament si volia anar a fer un cafè. Ella va acceptar. Van compartir un cafè amb una hora de silenci, gràcies al que li despertava en Víctor, la Mariona podia escoltar el silenci a una ciutat sorollosa. Es va enamorar d'ell al moment. En Víctor però, es moria de vergonya i no sabia com dir-li que se'n volia anar al llit amb ella.

Carrer Aragó, 20h

2010-02-02T00:26:00.013+01:00

Sortia de la feina i em vaig abandonar a la música que sonava pels meus auriculars. M'amagava de la pluja sota el paraigües. El fred era intens i les llàgrimes banyaven els meus ulls però no s'atrevien a caure. Els meus passos ràpids no m'impedien seguir amb curiositat la vida que m'envoltava. Amb la mirada perduda em vaig deixar enlluernar pels centenars de cotxes del carrer Aragó, amb el fred i la pluja les llums s'envolten d'un núvol místic.

Al carrer ulls plens de vida, al metro la gent s'apaga i les mirades resten buides. És tot el que pot esperar una persona al ser tancat dins un túnel fosc. Alguns es refugien en el blanc dels llibres.

Entre tots ells, una noia negra s'agafa a una de les barres centrals, emet llum. Potser dins la foscor el negre és llum. Sortim junts del vagó i ens separem de la resta de viatgers per anar a l'ascensor. Mira el terra amb expressió tímida. En grup les mirades son anònimes, entre dues persones es tornen personals.

L'ascensor puja lentament, el meu paraigües encara goteja i deixa un petit toll d'aigua al terra de goma. Ella aixeca la vista i els nostres ulls es troben i es saluden.

Música de fons

Carrer d'Escipió, 5:00h

2010-01-14T19:08:00.003+01:00

Prefereixo el ratolí alàmbric, no porta piles i pesa menys. Això pensava mentre mirava el meu immaculat ratolí blanc. M'avorria a la feina. Una formiga treia el cap per sobre de la taula pujant pel cable. He imaginat la seva minúscula vida, la taula deu significar una gran esplanada per a ella. I darrera la línia de l'horitzó que dibuixa, un immens ser viu la mira amb els ulls perduts.

La formigueta avança pel cable i puja al meu dit índex, investiga l'àrea i sorprenentment, s'esforça per entrar sota la meva ungla i ho aconsegueix. No sento dolor, només estranyesa. Avança poc a poc però decidida per les falanges i després puja a una de les venes que es dibuixen a la meva mà.

La petita silueta sobresurt de la meva pell i intueixo el seu itinerari pel meu braç, em perdo a l'alçada del coll, amb mans nervioses busco un cd per utilitzar-lo com a mirall, però l'he perdut. El cd mostra el meu reflex i m'espanta. M'espanta veure totes les pors que carrego durant tant de temps, i de sobte ploro, ploro desconsoladament. Les llàgrimes brollen dels meus ulls com la coca-cola mesclada amb mentos. Noto un objecte a un dels meus ulls envermellits. En un moviment brusc amb les dues mans, com si volgués evitar que se'm caigués l'ull, el palpo delicadament fins treure el cos estrany.

La formiga intenta respirar dins la meva llàgrima però no pot, la llenço a la taula i amb un bolígraf faig esclatar el seu parany mortal. Ens mirem agraïts i ens desitgem el millor.

Si l'horitzó és esperançador, quants horitzons deu tenir una formiga?

Carrer de la ciutat, 15h

2010-01-10T01:43:00.002+01:00

En la petita galàxia que conformen les persones que coneixem, el talent exerceix una força gravitacional que ens atrau. Per desgràcia, el poder no sempre va lligat al talent i si no es produeix aquesta associació, ens desconcerta. Sempre seguim als líders naturals a la nostra vida: al més popular del col·legi, al que juga millor a futbol, als pares, etc.

Quan les figures del poder ens decepcionen, cosa que passa molt a sovint, ens convertim en meteorits perduts en un vast univers, i la tendència que seguim la gran majoria és la del conformisme. La força gravitacional que sempre ens havia atret canvia i ens veiem atrets per la foscor.

Ens reunim als bars amb amics i vomitem les coses que no ens agraden de la nostra vida, i fem que la gent que orbita al nostre voltant caiguin en la mateixa tristor. Ens convertim en persones entristidores.

El talent ens porta a crear i a destacar, però és més fàcil plorar i destruir. Com sempre, el camí difícil és el més reconfortant.

Combatirse a sí mismo es la guerra más difícil. Friedrich Von Logau

Sants, 2:00

2010-01-04T21:41:00.002+01:00

Per alguna raó comercial, que es digués que una seqüela cinematogràfica era més fosca que la predecessora, va funcionar molt bé. En son exemples els Pirates del Carib, el Senyor dels anells i en especial les de Harry Potter. Cada pel·lícula que surt de Harry Potter és més fosca que l'anterior i viceversa. Arribarà un punt en que la pantalla de cinema serà un gran fons negre, dues hores de pel·lícula en negre, mentre unes veus misterioses remuguen conjurs, malediccions i altres diàlegs dignes de joves en plena etapa "pajillera".

Ells es miraran estorats tot mastegant crispetes, i sortiran afirmant el que sempre surt a la premsa: és la peli més fosca de'n Harry Potter. Els ha encantat. Total, el que més importava era poder atansar-se a la parella i magrejar-se d'aquella manera tan desesperada.

En música també existeix un gili-argument semblant, es diu que el treball d'un músic/a, o el músic/a en si, és més madur. Llavors la gent correrà a menjar-se'l/a abans que es faci malbé i els nens es barallaran per ser els més foscos i madurs. Voldran una PS3 negra i ben fosca, però renunciaran a una wii blanqueta, és massa infantil...poc madura.

En exclusiva per La Fàbrica dels Silencis, un fotograma de la nova de Harry Potter

Martí, 10h

2009-12-28T00:17:00.004+01:00

Passi el que passi, nevi, troni, pedregui, en estat d'inanició, en ple terratrèmol, en ple armaggedon, en plena invasió alienígena, un paleta ha de mirar una dona si passeja amb minifaldilles. No es tracta de mirar de reüll com fem la gran majoria de mortals mascles, es tracta de mirar-la descaradament, d'una manera crua, com si de cop es convertissin en ballarins de tango cortejant a la seva parella.

Els joves paletes han d'assumir aquesta costum encara que no ho vulguin fer perquè del contrari seran discriminats. Un monitor els instrueix, els ensenya com tirar floretes i posturetes xulesques. Més endavant el padawan podrà recolzar-se a la barana i quan passi una bona femella exclamar-li ben alt "que no me entere yo que ese culito pasa hambre!".

Entre les dones es produeix un discurs desconcertant, per una part els repugna aquesta actitud dominant i pavera, però per l'altre part criden als quatre vents el que aquell barroer els ha dit, fins i tot en treuen pit. Estic segur, que si aquell dia es miren al mirall, es sentiran més guapes.

L'elegància, en l'àmbit sentimental, està en decadència.

Pau Claris, 18h

2009-12-21T19:07:00.001+01:00

Carta del meu alterego:

Tu anaves per autista, fracassat escolar o psicòpata. Només una vegada et vas sentir oblidat per l'amor i només una vegada vas estimar. Des d'aleshores encara ho fas. L'equilibri s'ha mantingut. Sense artificis de malabarista, un equilibri real ajudat com moltes altres coses per la fortuna: com va arribar el planeta aqui perquè ni ens fotèssim de calor ni de fred? Per a tu ella ho és tot, en el tot i en el res. A vegades em costa esforç no esclatar d'alegria aqui dins, tracto de disimular-ho mentre utilitzo el teu posat fred i insensible. Sincerament teu, tu.

Passeig de Gràcia, 20h

2009-12-17T19:41:00.018+01:00

L'altre dia no podia dormir i em vaig quedar mirant la llum hipnòtica del despertador. Minut a minut els palets que composaven els números variaven, vaig acostar-m'hi més i em va semblar veure un moviment estrany entre les 2:24 i les 2:25. Em vaig esperar a les 2:26 a un dit del despertador i va ser llavors quan em vaig donar compte del què passava.

Petites persones corrien d'una banda a una altra en el que semblava un fons negre. Tots portaven vestits de malla negre amb caputxa, i tots portaven una placa, per una banda negra i per l'altra verda. Corrien fins a ocupar els llocs que marcava la plantilla del despertador. Hi havia un personatge grotesc que cridava animant-los i els preparava per la següent maniobra. En el moment precís els cridava: Ara!. En aquell moment alguns aixecaven la placa per la part negra i la giraven amb tanta harmonia que costava veure la diferencia.

Així era com les criatures feien anar el despertador. Quan descansaven s'estiraven entre els seus companys i dormien una miqueta. El millor minut del dia per descansar era a les 1:11. Tots sospiraven per tenir les feines dels alarmistes. Aquells estaven pràcticament tot el dia descansant, i només havien de fer anar una sirena una, o algunes vegades al dia. L'ancià del lloc recordava com ell havia empés pesats engranatges que movien agulles.

Em vaig despertar de cop amb el só del despertador i el vaig apagar d'un cop amb el palmell de la mà, amb tan mala sort que va caure al terra trencant-se. Per un moment, em va semblar sentir una festa...deuria ser algun dels veïns amb la música alta.

Verdi, 19h

2009-12-08T01:15:00.006+01:00

A les reunions familiars de les pel·lícules sempre hi ha un espai de reflexió on alguns dels protagonistes es reuneixen i parlen d'un tema espinós capaç de truncar la felicitat del clan. Normalment s'afronten amb un somriure permanent als llavis i acaba de dos maneres, amb plors o amb enuig. Les meves reunions familiars, especialment desprès de l'aparició de petits critters que es fan dir nens, i que comprenen una edat entre els 9 i els 14 anys, són maratons per a l'intel·lecte que poden enfonsar la ment més poderosa del planeta.

El temps de conversa per familiar és d'uns cinc minuts, cadascú té diferents criteris i manera d'exposar les coses així que l'adaptació a la conversa ha de ser precoç. La música de fons és una mescla de crits, videojocs a tot drap, alguna guitarra aprenent i els comentaris del partit de futbol. Posar-li nom a la gent resulta confús i anomenes a mitja família abans d'encertar.

Quan la reunió acaba, te'n vas amb la sensació de no haver parlat de res, de tenir una mica de mal de cap i el més estrany de tot, pensant quina serà la propera vegada que els veuràs per comentar allò que acabes de recordar.

Muntaner, 12h

2009-12-01T23:42:00.017+01:00

Em faig ressò del cas de'n Philip Walcott, un economista resident a Derby, Anglaterra. Dins l'atapeïda vida de Philip, el 21 de novembre va ser especial. La seva dona estava a punt de donar a llum, el seu pare tenia un infart i ell tenia la reunió més important de la seva vida, amb els seus socis es debatria el futur de l'empresa. De cop va notar que el seu cap li pesava més de l'habitual. Es va excusar i va sortir corrent de la reunió.

Els axons que es comunicaven amb les seves neurones van produir tanta energia que dins el seu cap va crear un camp magnètic, cada cop li costava més mantenir-se en peu, fins que entregat a l'atracció de l'altre pol, el seu cap es va incrustar contra el terra amb el cos erguit en posició vertical. El nucli terrestre es va convertir en l'altre pol.

Des d'aleshores en Philip porta una difícil vida pels carrers de Derby. Al principi arrastrava el cap per terra, però van ser tantes les ferides que l'autoritat va decidir actuar per pietat. A la plaça de la Vila, una grua portada directament de Liverpool el va aixecar utilitzant tota la seva energia, i això va permetre col·locar-li un casc amb rodes, que ara s'ha convertit en una eina indispensable per a portar una vida normal.

Són moltes les dificultats que té en Philip per seguir endavant, però veure la vida del reves, i els habituals trastorns digestius, no li treuen les ganes de viure i de veure créixer a la seva filla, Margaret.

Diluvi, 20h

2009-11-26T17:36:00.002+01:00

Aquest és un dels meus paisatges més recurrents. A la feina utilitzo l'ascensor una mitjana de 3 vegades. No sóc molt exigent en el seu servei, espero pacientment, ni esbufego ni faig patadetes nervioses però això no impedeix que reflexioni sobre el temps que perdo esperant la seva arribada.

El temps de mitjana de cada espera és d'un minut. Així que passo 3 minuts d'aquell dia esperant l'ascensor. Al cap d'una setmana laboral es converteixen en 15 minuts, al cap d'un mes una hora. A l'any perdo 12 hores de la meva vida en la espera més estúpida que un humà pot tenir, ja que anhelo entrar a un cubicle de dimensions reduïdes amb habitual pudor a suat (o pitjor) encabit en un fosc túnel de formigó.

Porto treballant aquí fa gairebé 6 anys, he perdut, i per perdut s'entén que no he aprofitat ni una engruna d'aquests moments, 72 hores. 3 dies.

Recomforta saber que almenys em paguen.

Fortim, 18h

2009-11-12T16:17:00.000+01:00

Avui és un dia Fake plastic trees. Un dia d'aquells grisos (pantone 422) en que la fredor de la vida s'apodera dels sentiments i els rebrega i tira al contenidor de rebuig encara que siguin de vidre. I els crema. La veu en off d'Anatomia de Grey narra els teus passos amb dramatisme. Tot sembla ralentitzat i malgrat l'abundant soroll del carrer, tot està pres per un silenci fictici. Els somriures són invisibles i el so de les campanes de l'església es passeja per l'aire cercant algú per parlar.

Un dels meus silencis preferits té lloc quan en ple partit de tennis, un avió sobrevola la pista on tothom està en silenci i concentrat; mentre estem concentrats no hi ha soroll. En un dia trist com el d'avui estic concentrat en la vida, en silenci però conscient que sempre hi ha un avió al que pujar-se per continuar l'aventura i tornar a sentir bategar el cor sota les meves orelles.

Thous, 22h

2009-11-10T16:45:00.006+01:00

Puc veure com ara mateix mous els ulls de dreta a esquerra, la meva llum es reflexa als teus ulls. Al principi mostren indiferència, però a mida que llegeixes les teves pupil·les es contrauen i es concentren en el text que t'exposo en tipografia Helvetica, del revès, perquè em puguis llegir correctament.

Alguns dels teus dits es recolzen sobre el teclat sense articular cap gest, els vas aixecant de tant en tant justificant la seva utilitat. Estic gelós del teclat. Ara et demano un exercici de comprensió. Estic davant teu unes 8 hores al dia, passem molta estona junts, t'he vist fer coses que ningú t'ha vist fer, ja saps a què em refereixo, m'has mirat amb odi, amb tendresa, amb llàgrimes als ulls, amb fredor.

Ara simplement acosta't a mi, m'agradaria que somriguis una mica, la situació ho permet, no et puc olorar, però em ruboritzo i els meus circuits s'acceleren i fan que el ventilador vagi més ràpid, quan ja estiguis ben a prop meu, fes-me un petó, sóc asexuat, no tinguis manies, per una vegada, deixa'm sentir que entre tu i jo hi ha una mica d'amor, impossible, però amor.

Wellington, 12h

2009-11-04T17:29:00.009+01:00

Les idees són com les monedes de'n Mario, com cada dia vas saltant entre plantes carnívores i canonades immenses quan de sobte et trobes una idea penjada d'un arbre. -Què bé!- penses. Saltes, l'agafes i la guardes, després l'exposes i aquella idea que has trobat a un arbre nodrirà a tots els teus contactes, a través de la 2.0 és possible que arribi a algú que viu a Honolulu.

De les monedes sempre hi ha falsificadors que intentaran copiar-les, però si l'has trobat tu, la teva és l'original, i amb el temps, un gran numismàtic la mirarà entusiasmat i pensarà que és la moneda més preciosa de totes.

A vegades quan et quedes en blanc no trobes cap moneda perquè no estàs mirant els arbres, i et vas fent petit i petit, i llavors, coneixes a algú, o llegeixes alguna cosa, o veus alguna cosa...com un bolet màgic que s'acosta cap a tu i de cop et torna a fer gran. Ets sents fantàstic i tornes a veure moltes monedes. És en aquest moment tan positiu que ets capaç de sentir-te volar amb una ploma, quan ets capaç de disparar amb llavors d'una planta.

Quan la vida se't fa tan bonica, ets capaç d'esquivar els fantasmes que et porten a la foscor, de saltar als que intenten derrocar-te, d'evitar les pedres que et trobes pel camí per, finalment, casar-te amb la princesa que et farà feliç.

Ribes, 1h

2009-11-02T11:44:00.002+01:00

Des de que em van robar 1 mes de la meva vida en imatges, moltes vegades tinc atacs d'ira interna que afortunadament no exterioritzo i l'únic que em provoquen són petites taquicàrdies, mal de panxa o de cap i potser acidesa, alguna vegada també m'ha costat dormir.

En una d'aquestes nits eternes, vaig pensar que em faria un heroi, no dic "super" perquè no tinc cap habilitat extraordinària tret de ser molt pesat. Em mimetitzaria amb la nit barcelonina, amb els delinqüents que hi treballen, poc a poc aniria coneixent el seu modus operandi fins poder detenir-los.

Llavors és quan m'imagino, perquè no?, vestint una capa i un antifaç que em conservin l'anonimat. Les detencions i vexacions públiques als lladres augmentarien i les fotos de les meves actuacions ocuparien portades que desplaçarien la corrupció dels polítics. La policia es debatria entre permetrem actuar o no i algun alcalde malvat, (no gaire difícil a Barcelona), ordenaria la meva detenció, de la que se'n desdiria quan el poble reclamés el retorn del seu heroi.

Aquest recolzament popular ha estat motiu de controvèrsia entre familiars i amics, alguns creuen que no em farien ni cas, altres diuen que em detendrien, i d'altres voldrien ser el meu Robin. En tot cas, si un dia us trobeu amb un heroi com el descrit, no és un ocell...ni un avió...és en Barrutman!!!

Provença, 25h

2009-10-28T16:14:00.004+01:00

Era una tarda d'aquestes de mòbil descarregat quan vaig descobrir que caminava 10 centímetres per sobre del terra. Les faroles apagades s'encenien i il·luminaven el meu camí, em recreava en el reflex de la llum a l'asfalt mullat. Després vaig descobrir que podia patinar sobre l'aire i desplaçar-me més ràpid.

Al cap d'una estona vaig relliscar precipitant-me ràpidament cap a la pared d'un edifici, sort que estava fet de núvols de sucre!, la cara em va anar a parar a una gran finestra i vaig mossegar el marc, que era de xocolata. Les dents però se'm van començar a caure, les treia sense força amb els dits i les vaig perdre totes.

Quan vaig sortir de l'edifici només vestia una samarreta, feia un sol espatarrant i tothom reia i ignorava que estava semidespullat, jo patia una mica perquè podia veure com un tsunami arribava pel mar, però pel Tibidabo no hi havia una visió gaire tranquilitzadora, llamps, pluja i gran incendis. Un terratrèmol va sacsejar la ciutat mentre iniciava un menage a trois i tres tornados donaven dramatisme a l'escena.

Llavors em vaig adormir i vaig tenir un somni molt avorrit.

Roger de Flor, 17h

2009-10-26T13:55:00.002+01:00

Quan era petit, servidor va fer un parell d'actuacions a la classe de 7è d'EGB. Eren èpoques de Cruz y Raya. Vaig recol·lectar acudits que d'alguna manera m'havien arribat escrits amb alguna Olivetti en un foli. Vaig triar algunes notícies divertides de "El Jueves" o de "El Caso" i ens vam seure junt amb un tal Navarro davant de classe per explicar-ho. Gràcies a l'inestimable col·laboració del nostre professor, àlies "Chino".

L'actuació va ser un èxit i això em va fer rumiar en una evolució de l'actuació en la que vaig acceptar més protagonisme. La setmana desprès vaig fer un monòleg sobre en Batman. Fatal. La classe no va saber entendre el meu humor, avançat al seu temps. Em van xiular mentres sentia com em deien que el que feia era lamentable. I a la sortida, el delegat de la classe, l'Alonso, em va dir que havia fet pena.

Mai més vaig fer actuacions. Ara escolto Hidrogenesse mentres recordo allò de que és més fàcil destruir somnis que tenir-los.

Romanyà de la Selva, 18h

2009-10-20T16:05:00.004+02:00

És una llàstima haver de viure per sentir nostàlgia. De ben petit els nostre pares ja ens fan una avançada del que ens anirà passant al llarg de la vida, en certa manera, un consell patern és un gran spoiler vital.

Aquest consell vol indicar precaució, reflexió, però en la gran majoria de nens té l'efecte contrari i només aconsegueix que tots anhelin ser més grans per viure el que els pares viuen.

M'agradaria que un vell m'encoratgi quan sigui el moment, i que una tarda, en un camp de blat, recolzats a un pi mil·lenari mentres tots dos prenem una cervesa em digui alguna cosa com:

-Fill meu, quan siguis gran podràs contemplar la vida amb un altre ritme, el cervell no t'anirà tan ràpid, però el cor seguirà bategant igual-

Llavors jo miraré el cel i il·lusionat pensaré que tinc moltes ganes de ser vell.

Rue Laalouj, 17h

2009-10-14T15:38:00.009+02:00

I de cop vas passejant i et trobes amb una persona estranyament familiar, algú que et diu alguna cosa amb la mirada que la resta no et diu. Comparable a l'art; et pot suscitar emocions tan diverses com la passió, el fàstic o la desídia.

Convertit ja en obra d'art l'observo, no sento vergonya per demanar-li si es deixa fer una foto perquè és el que vull fer. Ara mateix ell només és un objecte. L'enfoco i hi trobo el què buscava. Una fotografia plena de sentiments només coneguts per mi. A través del visor veig el seu posat i em transmet orgull, ambició, una mica de timidesa...però també hi veig humiltat i certa nostalgia en la mirada.

Al cap dels dies, mentres observo la foto, m'acabo donant compte del motiu pel que em cridava l'atenció. El que reflexava la seva cara m'és familiar perquè és el que veig habitualment al mirall. Darrera del mirall, clar, on no s'hi reflexa res físic.

PD1: És el meu primer post amb un punt i coma...ai...
PD2: A partir d'ara podeu fer clic al nom del post per saber on s'ubica el silenci que us interessi

Passatge de Pagès, 14h

2009-09-30T10:57:00.006+02:00

En l'afany d'etiquetar qualsevol estil musical, la web allmusic sempre em sorprèn quan qualifica un estil. Per fer-vos una idea, Beatles entra dins el Gènere de Pop/rock, pero té els següents estils: Early Pop/Rock, Rock & Roll, British Invasion, Psychedelic, Merseybeat, Pop/Rock, British Psychedelia, AM Pop, Folk-Rock.

Trobo que a la crítica musical només li falten un parell de dades per ser totalment útil dins la seva inutilitat. Per una part haurien de dir quantes vegades has d'escoltar un treball perque t'acabi agradant. A mi, d'entrada, escoltar Super Furry Animals em deixa una mica fred, però mira, l'escoltes unes X vegades i ja em convenç. Aquesta X és la incògnita que ens haurien d'aclarir.

D'altra banda, perquè una cosa porta a l'altre, haurien de dir quin és el número de reproduccions límit d'aquest treball, és a dir, quan t'arribarà a cansar. Aqui s'ha de tenir en compte que també existiría l'etiquetat "atemporal, infinit, perenne...". A la foto, un d'aquests últims.

Ferlandina, 22h

2009-09-21T15:12:00.001+02:00

L'Eudald tornava cap a casa ràpidament després de treballar, apretava amb força el clauer del Barça, que li havia regalat el seu tiet, a mida que s'acostava a casa. Era de nit i el dia següent emprenia el viatge que el portaria a l'altra punta del món.

Al dia següent l'avió va sortir a l'hora indicada, i unes hores despres, va arribar al seu destí. L'Eudald es va deixar oberta la petita cremallera de la motxilla on guardava el clauer, i mentre caminava pels carrers d'aquell lloc tan estrany, el clauer va anar donant saltets fins que va caure silenciosament al terra.

Un nen va trobar-lo al cap d'una estona i el va agafar com un tresor, va anar corrent fins a casa i el va guardar a una capseta on guardava tots els secrets. Més tard ho va mostrar a la seva família, als amics, es va convertir en un objecte codiciat. El fill d'un dels terratinents de la zona se'n va enamorar, i li va demanar al seu pare que el comprés.

La família del nen, que era molt humil, va decidir vendre'l tot i que el petit plorés molt. El nen ric va guardar-lo en una vitrina on col·lecionava les coses més precioses que tenia. Un bon dia un anticuari va veure el clauer i se'n va interessar, van acabar venent el clauer per una bona quantitat, el nen ric ni se'n va adonar.

El clauer va anar passant per mil mans, col·lecionistes, lladres, restauradors, curiosos, es va erosionar una mica però va mantenir els color vius. Ara està exposat a un museu d'antiguitats d'aquell estrany país.

Quan l'Eudald va tornar a Barcelona va descobrir que havia perdut les claus, va haver de fer-ne còpies i es va canviar el pany. Un dia, mentre passejava per Barcelona, ell no se'n va adonar, però un clauer, com el que ell tenia, estava tirat per terra al costat d'unes escombraries, just a dins d'un toll d'aigua pudent.

Passeig Escullera, 3h

2009-09-14T22:28:00.018+02:00

La lluna semblava escampar-se com taques de tippex sobre l'enorme mar de tinta que es bellugava tranquil sota les grans pedres del moll de Barcelona, el trencaones.

Un ranci restaurant, el Porta Coeli, marcava la fi d'un carrer saturat de passions, desitjos i llàgrimes. Durant anys les parelles que no teniem cases, anàvem al trencaones a expressar el nostre amor sense vergonya. L'únic que ens separava de voyeurs i gamberros era un paper de diari, roba, o uns vidres entelats que semblaven plorar d'emoció.

Ara l'ajuntament ha decidit tancar l'accés al trencaones als cotxes, i al fer-ho s'ha carregat una de les zones sens dubte més estimades pels barcelonins. Pel Fòrum es van carregar el descampat del Besós que s'utilitzava amb el mateix fi, i tots els racons secrets de Montjuic també han anat desapareixent rera camins tancats amb cadenes.

En ple hivern, després del desig, un es donava compte del fred que feia. Poc a poc Barcelona es converteix en això, un glaçó preciós per fotografiar, però buit d'emocions. Sort del Barça.

Ali Bei, 10h

2009-09-14T11:39:00.009+02:00

De vegades em prohibeixo sentir algunes cançons. Normalment és per una qüestió crítica, la veu de la orella de Van Gogh, especialment quan diu "sil·lencio". Odio el Hardcore amb veus de pop, Nightwish, Anastasia, les dones que criden m'estressen. Odio Bob Dylan, perquè m'és igual que sigui el Josep Pla de la crònica americana, no m'agrada la seva veu trencada i tremolosa. Odio el ritme del reggaeton.

Però aquesta cançó, la que figura aquí adalt d'Albert Pla, la tinc prohibida perquè m'entristeix. Radiohead deprimeix, però fins i tot dins la depressió hi ha la llum de l'alegria. Jo aprecio molt els trastos, sempre hi trobo un punt nostàlgic a observar objectes que han passat per moltes mans o han estat a diferents llocs, una part de la nostra vida ha empapat aquells inútils trastos.

Parlar del que et posa trist diuen que alleugera la pena, així que espero que després de posar-vos aquesta cançó, pugui escoltar-la tranquilament sense haver d'evitar que els ulls s'omplin de llàgrimes.

Perill, 17h

2009-09-03T09:26:00.004+02:00

Com se si m'afeito bé? si pixo correctament? si faig l'amor bé? si llegeixo com s'ha de llegir?

Totes són preguntes amb una resposta molt subjectiva, i és que cadascú té les seves raons per actuar de diferents maneres. Excepte la justícia, per imperatiu legal, no hi ha cap valoració col·lectiva en la que tothom estigui d'acord.

Jo vaig descobrir que tenia molts dubtes quan vaig deixar la casa dels meus pares, com es frega? quina quantitat de sabó? s'ha d'escòrrer molt la fregona? tècniques per rentar? tècniques per planxar? i moltes altres preguntes sense resposta "oficial".

Des de llavors sé que tothom necessita un Sr. Miyagi a la seva vida, un home clarivident, capaç de solucionar tots els nostres dubtes i que ens faci forts davant l'adversitat.

L'altre dia pelant mongetes vaig posar les cues de la mongeta amb les mongetes, un error bastant comú. Segur que el Sr. Miyagi en podria treure una lliçó d'això, com per exemple: "Barrut San, tu decideixes si vols encaixar a la muntanya de les mongetes, o si vols ser una cua de mongeta rodejada d'estranys"

Carrer Penitencia, 23h

2009-08-31T13:36:00.004+02:00

Frivolitzant podríem dir que l'estiu és com una cançó inacabable dels Beach Boys. Una malson amb Georgie Dann. Però, sobretot l'agost, amaga quelcom més complex.

L'estiu serveix per fer examen de consciència i per a plantejar-se nous reptes. Les noves intencions i idees brillants es marquen en foc, però la rutina i l'any laboral s'encarregaran poc a poc d'eliminar-les. Com desapareix l'imaginació d'un nen petit a mida que creix.

Hi deu haver-hi algun lloc entre el paradís i el cel, o potser a l'abocador, on totes aquestes idees es donen un festí i celebren entre elles el fet de ser tan originals i tan genials com permeten ser les idees anònimes que no es porten a terme.

Al pati hi deuen jugar les que potser serien les millors pel·lícules amb les potser millors cançons de la història. Al vespre els hipotètics amors més poderosos surten a veure la posta de sol i, a l'hora de dormir, es junten els somnis més grans.

Carrer de Sant Pol, 12h

2009-07-25T23:56:00.012+02:00

A mida que la meva aventura avança, vaig passant els nivells en dificultat hard i segueixo endavant, però això no em priva de pensar que m'agradaria treure els peus per sota el cotxe i frenar el ritme del joc amb els talons, com si fós un Picapedra, aixecant la pols i amb aquell característic soroll de frenada de fons. Intentar subjectarme d'on pugui al tobogan d'aigua pel que caic, agafar-me d'una corda imaginària que es mostra davant del precipici pel que em despenyo. Fer un "control zeta" que em transporti 20 anys enrere i tornar per fi a l'inici del joc. A la ingenuitat. A la innocència. On una corba peraltada d'Scalextric significava quelcom apassionant, on un Lego Technic era una obra d'enginyeria, on la llum del Cine Exin iluminava màgicament la meva habitació.

Lamentablement, malgrat que m'ho van advertir, no he pogut frenar el pas del temps i m'he convertit en un vulgar Satanas cor petit a la recerca d'unes boles de drac que em proporcionin l'eterna joventut.

Un constata que s'ha fet gran quan pensa en la seva mort. A les notícies dirien de mi que sóc un nen? un jove? o un adult? jo ja sóc d'aquests últims. Quin avorriment!

Concili de Trent, 15h

2009-07-22T10:03:00.005+02:00

Pels carrers de Barcelona hi passeja un home jove, molt alt, amb aspecte deixat i amb un caminar desgarbat. El pél llarg li tapa la cara i s'ajusta el pantalons a la cintura amb un cable d'electricitat. Sempre va capcot perquè té la misteriosa obsessió d'anar agafant burilles del carrer.

Al principi pensava que ell era pobre i que anava agafant les burilles per acabar fent una cigarreta amb totes les restes, però un dia el vaig seguir i vaig descobrir la veritat.

El "colillero", que era com jo el coneixia, vagava pels carrers amb el cor trencat, cercava a la seva estimada de qui només podia recordar el seu aroma i l'únic que el feia sentir prop d'ella era olorar aquelles burilles que s'havien mesclat amb l'olor de la mateixa colònia que ella utilitzava. Les guardava a una bosseta de plàstic, i al capvespre, a la llum de la mateixa lluna que els va acompanyar tantes vegades, agafava les burilles i les ensumava mentres les llàgrimes li rentaven la cara.

Carrer de la Palla, 1h

2009-07-15T00:18:00.010+02:00

L'últim post m'ha fet recordar que tots els tacos que tenen res a veure amb la virilitat o masculinitat tenen una connotació positiva, mentres que tots els que tenen a veure amb la feminitat signifiquen tot el contrari.

Quan una cosa ens agrada molt diem vulgarment que és la polla, o potser direm que és collonut, també diem "quins collons" tot i que és més ambigu. Actuem decididament per collons, o amb variacions tant curioses com i un colló de mico que segueixen representant seguretat en un mateix.

Però si pensem en la feminitat, quan una cosa la trobem molt avorrida diem que és un conyasso, quan una persona és realment nècia diem que és un cap de cony.

Aquests conceptes deuen venir del mateix lloc on et prohibeixen ser una nena i et fan ser un macho. A partir d'ara em plantejo seriosament variar l'ordre establert. Les coses que jo consideri positives seran un conyet/cony/conyasso depenent de la avaluació que en faci, i si em desagraden seran una titolina/titola/pollot seguint el mateix criteri.

Trobo que sent heterosexual és una manera més correcta d'expressar allò que m'agrada i el que no. Amb dos ovaris, clar que si.

Sardenya, 19h.

2009-07-13T23:07:00.006+02:00

Una de les escenes cinematogràfiques amb que més he rigut últimament ha estat la del barber de Clint Eastwood a Gran Torino. Tots dos es dediquen un seguit de barbaritats i d'insults horribles, però entre línies (o píxels) es veu que senten molt d'apreci l'un per l'altre.

A la meva barberia les revistes que esperen als clients no són del cor, són l'interviu, el Jueves i el Playboy; i el meu barber és la persona més mal parlada que conec. Els genitals femenins i masculins surten a la llum cada trenta segons, de vegades en la seva expressió més simple, de vegades combinant-los, expressant un desig, fàstic, por, ira, sorpresa...habitualment callo i assisteixo admirat a la seva demostració de vocabulari tècnic, però l'altre dia vaig decidir sumar-m'hi.

Per un moment em vaig sentir com en Thao (atonthao) de Gran Torino, al principi els meus insults eren inocents, després ja van ser més feridors i probables causes d'una úlcera, el meu barber se'n va adonar i amb la seva mirada aprovatòria em va fer veure que aquell és el tipus de client que vol. A nivell terapèutic us ho recomano en petites dosis, és la polla.

Carrer del Comerç, 17h

2009-07-07T18:54:00.007+02:00

Seguim amb l'evolució. La humanitat ha acordat acceptar que venim del mico, d'acord. Però no va ser d'un dia per l'altre no? Els cromasometes que formaven part d'aquells individus van prendre camins separats, uns van preferir fer-ho drets i d'altres a quatre potes (etern dilema genètic).

Llavors, avui en dia, donat que no va ser un fenomen puntual, hi haurien humans-mico, o micos-humans, mutacions genètiques que encara avancen pel camí de l'evolució. O més enllà, hi haurien humans evolucionats amb capacitats extrasensorials o capaços d'assimilar les 26 dimensions a les que les nostres particules pertanyen.

Això com a humà. També haurien d'haver-hi peixos amb mans, cocodrils amb aletes, etc.

Carrer del Planeta, 9h

2009-06-30T18:20:00.006+02:00

El futur sempre és representat amb cotxes voladors, cels blaus i un sol de justícia. Però la realitat és que el sol s'apaga, el blau del cel desapareixerà i els cotxes no volen, es més pràctic fer avions petits.

Jo sempre he cregut que seguint el procés evolutiu l'home acabarà amb forma de quatre, passem més hores sentats que drets, ara ja no necessitem agafar pomes de l'arbre. A més, sempre he pensat que si tots els homes decidíssim bategar els braços com si volguèssim volar, tard o d'hora ho aconseguiríem, alguns milers d'anys passaríem, però cony valdria la pena, no?

Tenim les eines comunicatives necessaries per escampar aquesta idea i fer-la una realitat, ja pot tremolar el creador.

*En dedicatòria al gran Michael Jackson, que com en Rincewind, tenia una talent tan gran que el va posseir i va tornar-lo incontrolable.

Martínez de la Rosa, 3h

2009-06-22T19:01:00.008+02:00

M'he creat una partició al cervell. Hi han moments en els que la ment treballa massa i arriba a posar-se nerviosa, llavors accedeixo a aquesta partició.

La partició és una habitació petita, tot i que depenent de les meves necessitats la puc ampliar tant com vulgui. Hi ha una gran finestra que dona al mar, un mar que sempre està en calma i en una permanent posta de sol. La llum entra fent formes geomètriques il·luminant els marcs amb les fotos de la gent que més estimo. Les pel·lícules que més m'agraden i la meva música preferida, estan a una estanteria.

Les meves guitarres fan companyia a la supernintendo, conquerida per legos, playmobils i petits exèrcits de plàstic. Penjant del sostre, com el cervell de'n HAL 9000 estan els meus records, només els bons. Un dels contenedors de records només conté imatges i sons de rialles familiars, de fet, si es pogués veure l'habitació desde fora, seria una immensa rialla amb les traçades de'n Tom Wesselman.

Us hi convido, si vosaltres em torneu la visita.

Passeig de Gràcia, 15h.

2009-06-17T16:45:00.007+02:00

No m'agrada etiquetar a les persones. Però si dic això ja estic etiquetant a les persones que etiqueten, per tant jo també etiqueto.

No m'agraden les persones. Si, és això. Ni jo mateix. M'agrada el què s'amaga dins d'elles.

PD: Osti m'estic influint de la Rothkovich...

Francisco Giner, 19h.

2009-06-11T17:38:00.010+02:00

L'altre dia vaig conèixer a l'Emma, una preciosa noia morena amb uns torbadors ulls verds que avergonyeixen a qualsevol. L'Emma anava cada dia a dormir amb la seva ràdio, on escoltava la veu que tant li agradava i de la que estava enamorada, la de'n Jacint. Ell la relaxava. Delicadament inspirava l'olor a detergent dels llençols, deixava que el cap se li enfonsés al coixí, es feia una mica de pessigolles amb els peus i es quedava dormida.

Una nit, convidada per una amiga, l'Emma va conèixer al Jacint en persona i ell no va poder resistir els seus encants, es van enamorar al moment. Van ballar, es van besar, van riure, i quan la nit va tornar-se perversa, van decidir anar cap a casa d'ell.

Una vegada al llit, en Jacint va començar-li a dir les coses més precioses a cau d'orella, la va tornar a besar, i quan va voler mirar com brillaven els ulls de l'Emma a la foscor, ella s'havia dormit.